Selecciona Edició
Connecta’t

Les moltes vides de Joan Francesc Mira assoleixen el cim acadèmic

L'autor valencià rep la medalla d'or de la Universitat de València

Joan Francesc Mira, a l'esquerra, amb el rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo. Ampliar foto
Joan Francesc Mira, a l'esquerra, amb el rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo.

Joan Francesc Mira ha ofert aquest dijous un elogi als dos oficis als quals ha dedicat més temps en la seva vida, els d'antropòleg i escriptor, així com a les connexions entre tots dos en rebre la medalla d'or de la Universitat de València.

Com ha quedat de manifest en l'acte celebrat al claustre de l'edifici de La Nau, Mira, nascut a València el 1939, s'ha dedicat a moltes més coses. Com a ser un "hel·lenista marginal, o més exactament professor de grec". Per aquesta raó, és fàcil entendre que Ulisses sigui el seu heroi favorit i que en rebre la condecoració, clarament emocionat, hagi assegurat que la medalla significa per a ell "una satisfacció íntima i profunda, un sentiment de benestar i de pau després d'un camí llarguíssim, un camí de més de 50 anys des que passejava pel claustre clàssic d'aquesta casa".

El rector, Esteban Morcillo, ha recordat que el papa Alexandre VI, Roderic de Borja, va autoritzar mitjançant una butlla pontifícia els estudis de la Universitat de València el 1501. I ha destacat que Mira, a més d'escriptor, antropòleg i professor de grec, és historiador i expert en la família valenciana més coneguda —i, segons l'autor, més injustament difamada—del món.

La seva amiga, deixebla i catedràtica d'Antropologia Social, Josepa Picó, ha repassat en la laudatio un grapat d'altres ocupacions de l'homenatjat. Professor universitari, vertebrador de l'espai cultural dels territoris de llengua catalana, articulista, president d'Acció Cultural del País Valencià, candidat a les Corts valencianes, director de museu, investigador principal, restaurador de mobles, comprador d'andròmines velles... Picó ha recordat com, entre 1980 i 1982, van buscar infatigablement junts en furgonetes llogades el material que donaria cos al Museu Valencià d'Etnologia.

Amb un pressupost de vuit milions de pessetes (48.000 euros) van reunir mitjançant la compra o la donació 3.000 peces entre taules, cadires, llits, eines del camp, carros, aixovars, cassoles, eines d'artesans i altres andròmines que van portar a l'edifici de la Beneficència de València, on encara quedaven "algunes monges i uns quants vells asilats".

La literatura, ha dit Mira en el discurs d'acceptació de la medalla, és l'art que millor interpreta "la vida o les vides de la gent". I ha posat com a exemple d'això l'autor clàssic Hesíode: "Font inesgotable per conèixer ara mateix els sentiments més profunds d'un agricultor grec de fa prop de 30 segles".

A diferència d'altres científics socials, l'antropòleg "viu o almenys intenta viure entre i en els personatges del drama: com si un crític teatral no estigués assegut entre els espectadors sinó movent-se amb els actors dalt de l'escenari", ha esmentat Mira com un dels trets que aproximen aquest treball al d'escriptor.

A canvi, l'antropòleg ha de fer un esforç per "neutralitzar aquest subjectivisme de manera que no contamini el resultat del seu treball", ha dit. I mai podrà, com fan els escriptors, "projectar-se en els seus personatges fins a afirmar, com Flaubert, que 'madame Bovary c'est moi".

Mira, que ha rebut una llarga llista de reconeixements —Premi 9 d'Octubre de les Lletres Valencianes, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Premi Nacional de la Crítica en dues ocasions, Premi Sant Jordi de Narrativa i Premi Nacional de Traducció, entre d'altres— ha unit Julien Sorel, protagonista d'El roig i el negre de Stendhal, i un grup de miners asturians estudiats pel nord-americà James W. Fernández per revelar la connexió profunda entre la tasca de l'escriptor i la de l'antropòleg.

El llibre de Stendhal i l'estudi de Fernández tracten, segons l'autor de La nació dels valencians, "en el fons del fons, de la possibilitat i la dificultat de conciliar mons, temps i espais diferents, amb l'individu atrapat al mig". I tots dos, l'escriptor i l'antropòleg, ha conclòs, permeten apuntar-se a "allò que s'insinua, allò que comença i no acaba, allò que no s'expressa de forma frontal i directa i unívoca: una mirada a la foscor al final de l'escala que hi ha al centre de l'experiència humana".