Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | Llibres

Estil i emoció

Ruiz domina amb solvència l’estil i equilibra les argúcies necessàries per implicar el lector

La periodista i ara escriptora Gemma Ruiz.
La periodista i ara escriptora Gemma Ruiz.

L’argument que trama Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) a Argelagues, la seva primera novel·la, el lector ja el coneix: unes dones de poble veuen com la vida al camp és cada dia més dura i miserable i se’n van a la ciutat per treballar a la indústria tèxtil, per servir a les cases dels rics, per sobreviure de la manera més plausible. El temps històric tampoc li resultarà estrany: hi ha l’eufòria de la República, hi ha el mal de la Guerra Civil, i hi ha la paràlisi i la negror de la postguerra. Argelagues és una saga familiar, és la crònica de la memòria d’un passat recent, i els lectors que han après a llegir segons els dictats dels Estudis de Gènere hi trobaran un pou profund d’alegria: podran constatar que no s’equivoquen quan critiquen les atrocitats del masclisme, els abusos de poder dels amos, ni quan elogien la vida minúscula d’unes dones sense habitació pròpia.

Però també és veritat que s’ha de vigilar molt quan es comença a llegir Argelagues: és com un casalot vetust, ple d’ombres, i el lector hi pot entrar i no veure-hi res, només contorns difusos, moviments fugissers, angles grotescos, pols i runa sobre objectes desconjuntats. Però de mica en mica, si no se’n va de seguida, li semblarà que ja es percep una mica de llum, que la vista i l’oïda s’acostumen a l’escenari, i aleshores començarà a situar-se i a entreveure lleugerament el que l’envolta. És per això que el lector imprudent, el lector amb pressa, corre el risc de xocar sense advertir-ho contra coses que després identificarà com infinitament belles.

A propòsit d’Argelagues, el lector pot recordar una observació de Louis-Ferdinand Céline sobre la literatura de la seva època: considerava que la majoria de novel·les eren inútils perquè ningú volia sotmetre’s a l’únic que comptava de debò, l’estil. I després afegia que s’havia de forçar una mica el lector —només una mica—, i que aquest objectiu només s’assolia amb unes grans dosis de distància i sensibilitat, coses difícils d’obtenir perquè calia saber girar al voltant de l’emoció.

La gràcia literària d’aquesta novel·la prové justament de l’alta capacitat de Ruiz per dominar amb solvència l’estil i per equilibrar amb versemblança les argúcies necessàries per implicar el lector en el teixit argumental. El primer que sobta, doncs, és que a Argelagues es treballi tan convincentment amb la materialitat de la llengua, que sigui una aposta tan forta a favor de la capacitat de la literatura per produir una significació potenciada per la manera en què es trama el text: aquí la creació i la recreació d’un món i la creació i la recreació d’un llenguatge es troben íntimament units. Ruiz s’inventa una veu narradora que es confon amb la veu de les protagonistes —com si, per comprendre el sentit del viscut, exposés a un oient culte i urbà el saber acumulat durant una dilatada experiència—, i la parla oral, les expressions recòndites de la vida rural i la desfiguració pertinaç del català culte es converteixen en una festa verbal organitzada amb un gran ordre rítmic. Les formes simples, els refranys, les frases fetes, una manera elemental de dir les coses amb aquell aire de “ruïnes de narratives antigues” que Walter Benjamin considerava pròpies dels narradors sedentaris, es combinen amb una multitud de casos i anècdotes, de fils secundaris, que reclamarien per si mateixos un protagonisme similar als avatars de la Remei, la Rosa i la Nina, les tres heroïnes de la novel·la.

Plena d’audàcies verbals, lingüísticament densa, amb un exercici mil·limètric de la prosòdia, la intrepidesa i la perseverança poètica de l’autora anul·la qualsevol temptació de lectura regionalista, i si Victor Català o Raimon Casellas poden venir a la memòria és perquè a Argelagues no s’estalvia cap brutalitat, o perquè per fi hi ha algú que agafa la prosa rural i la transforma en una altra cosa que no té res a veure amb la recuperació arqueològica d’un moment determinat de la història de la llengua.

D’altra banda, el lector insensible a la música de les paraules i entusiasta dels fets no s’ha d’amoïnar gens: Argelagues també pot ser la seva novel·la perquè Ruiz és simple i directa, fluïda i àgil, franca i natural en el desenrotllament narratiu, intensa a l’hora de captivar l’atenció (després de cada episodi és normal preguntar-se què més passarà), i prou sàvia per commoure amb cautela i no cansar mai el lector.