Selecciona Edició
Connecta’t

En un formiguer destrossat

Per trobar als ‘Cants’ de Pound passatges brillants, cal apartar tota la ganga ideològica

Innovar estilísticament va ser l'obsessió d'Ezra Pound.
Innovar estilísticament va ser l'obsessió d'Ezra Pound.

Ezra Pound (1885-1972) va néixer als Estats Units, però va desenvolupar la seva activitat literària a Europa. Com a crític va encoratjar les avantguardes, i com a intel·lectual es va comprometre amb el feixisme, fins al punt d’emetre des d’Itàlia un programa radiofònic de propaganda contra els aliats, que li va comportar una acusació de traïció al seu país natal. Considerava que la majoria dels escriptors del seu temps eren uns ganduls perquè es mantenien fidels a “maneres d’expressió i disposició verbal sorgides de la lògica escolàstica”. Innovar era la seva obsessió constant; però de cap manera això volia dir fer taula rasa del passat sinó incorporar tot el que encara fos vàlid. Prova d’això és el seu interès constant per una gran diversitat d’autors, des dels trobadors occitans fins als poetes xinesos.

'Els cants pisans'

Ezra Pound

Traducció de Francesc Parcerisas

Adesiara

352 pàgines

22 euros

En la seva recerca d’una manera nova de dir les coses, adequada a la seva època, sempre va voler evitar caure en el caos o l’arbitrarietat: “No crec que s’hagi d’escriure en vers lliure si no és que hom es veu obligat a fer-ho, és a dir quan la cosa sola agafi un ritme més bell que el de la mètrica establerta”. Això, en teoria; fins a quin punt ho va aconseguir a la pràctica, és discutible. La seva obra principal, de dimensions extraordinàries en tots els sentits, és The Cantos; va començar-hi a treballar entorn del 1915, i no va deixar de fer-ho tota la vida, ampliant, concentrant i revisant contínuament els seus textos. Es tractava de fer “un poema sense fi” que ho abastés “tot sobre totes les coses”. El seu biògraf, Noel Stock, afirma: “Alguns cants i alguns fragments contenen poesia excel·lent, i també hi ha coses amb humor o interessants en algun sentit, però en la mesura en què l’obra vol ser presa com un tot, voreja el bluf”. Va arribar a compondre 109 Cantos —de l’italià canto: capítol d’un llarg poema—, i se’n conserven fragments de vuit més.

Una de les seccions més celebrades en són els onze Pisan Cantos, escrits, en condicions precàries, al final de la Segona Guerra Mundial i publicats a Nova York el 1948. Pound va ser empresonat, a Pisa, per l’exèrcit nord-americà a causa les seves activitats a favor de les potències de l’Eix, i més endavant fou conduït als Estats Units, on va ser reclòs en una clínica psiquiàtrica, fins al 1958. Un testimoni que el va visitar en un primer moment el descrivia així: “Encara que la seva manera de parlar és del tot racional, salta d’una idea a una altra i és incapaç de concentrar-se fins al punt de no poder contestar una sola pregunta sense canviar immediatament de tema”. Aquest diagnòstic superficial sobre el seu estat anímic es pot aplicar també a la seva manera d’escriure. Aquests Cantos pisans ens presenten el soliloqui d’un home de 60 anys que ha estat tancat, acusat de traïció; només té la seva història personal i el seu bagatge de coneixements per lluitar contra la desesperació. El lector no pot evitar un punt de commoció davant el seu estat. Malgrat això, no és fàcil sentir-se gaire implicat en els fets que ens explica, sobretot per la manera com ens els explica: aplegats a l’atzar del seu record, juxtaposats sense arribar a compondre una argumentació. Hi apareixen anècdotes ara del present, en reclusió; ara del passat, tot evocant amics, ciutats, obres d’art o projectes literaris. Aboca també reflexions, superficials o poc rigoroses, sobre política o economia. Fa referències mitològiques remotes i citacions en diverses llengües, entre les quals, un grapat d’ideogrames xinesos. Quan tothom el considera un desequilibrat, excepte els seus amics escriptors, que posen el seu talent per sobre de tot, vindica la trajectòria que l’ha dut allà on és i es referma en la bondat de les seves idees.

Francesc Parcerisas, que ja havia traduït Cathai (1985) —versió poètica de Pound, editada el 1915, d’una traducció d’un recull de poemes clàssics xinesos— i Un esborrany de XXX Cantos (2000) —conjunt publicat per l’autor el 1930—, fa un esforç notable per endinsar-nos en el laberint de l’escriptura poundiana, amb un aparat de notes més aviat escàs, ja que degut a la manera d’escriure de Pound, voluntàriament dispersa i acumulativa, és impossible llegir-lo sense recórrer a l’exegesi dels estudiosos. En els Cantos de Pisa és on més bé es pot percebre el do líric de Pound, sense dubte per la implicació íntima que tenen; però per trobar passatges realment brillants, cal apartar tota la ganga ideològica o d’interès merament biogràfic que els envolta. Llavors és quan: “Com una formiga solitària en un formiguer destrossat entre les ruïnes d’Europa, ego scriptor”.