Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Mirall o miratge basc

S'ha elogiat el pacte entre el PNB i el PSE com un model assenyat per a Catalunya. El que no es diu és que aquesta via ja es va intentar el 2005-2006 i va fracassar

Iñigo Urkullu. Ampliar foto
Iñigo Urkullu.

Com era d'esperar, la recent formalització del pacte de govern entre el PNB i el PSE-PSOE a la comunitat autònoma basca ha provocat una onada d'al·lusions a l'“exemple”, al “model” que aquest acord representa per a Catalunya, a expressions d' “enveja” per la situació política a Euskadi i a elogis ditiràmbics al revalidat lehendakari Íñigo Urkullu: un polític realista, moderat, pragmàtic, atent al que de veritat interessa als ciutadans i dotat d'una destresa pactista que hauria de ser imitada...

No seré jo qui regategi els compliments al president del Govern basc, ni tampoc qui negui a l'acord de coalició PNB-PSE un caràcter alliçonador per a la política catalana. Al contrari: crec que el té, i gran; encara que potser no en el sentit que sostenen molts panegiristes sobrevinguts del partit que va fundar Sabino Arana.

Nacionalistes i socialistes bascos acaben de pactar la reforma, en un termini de vuit mesos, del seu Estatut d'Autonomia (que és encara el de Guernica, de 1979), per ampliar l'autogovern dins de la llei i sense unilateralismes. Doncs bé, quina altra cosa es va fer a Catalunya sota la presidència de Pasqual Maragall? Que potser tot el procés neoestatutari de 2005-06 no va discórrer pels conductes legals i amb un grau de consens polític que ja m'agradarà veure si aconsegueixen a Euskadi l'any vinent? No es va acceptar majoritàriament fins i tot la “raspallada” d'Alfonso Guerra, no es va sotmetre el text final al preceptiu referèndum? Els que van trencar la baralla van ser el PP amb el seu recurs i el Tribunal Constitucional amb la seva sentència, encara que alguns es fingeixin amnèsics sobre aquest tema.

És cert que els promotors de la reforma estatutària basca compten amb importants avantatges. No, la seva elogiada moderació, i el fet que no planegi sobre PNB i PSE la sospita de l'independentisme no es compten entre elles; qui era realment independentista a la Catalunya de 2005? Ni tan sols Esquerra Republicana... Els avantatges són uns altres: la bilateralitat —que, en el cas català, va ser fulminada pel TC com un anatema— constitueix, en les relacions de poder Vitòria-Madrid, un acquis assumit per tothom.

I què podem dir del finançament? Mentre el de Catalunya va resultar, en el redactat i en l'aplicació de l'Estatut de 2006, un garbull frustrant i una pedra lligada al coll de la presidència de José Montilla, abans de tornar-se aiguapoll a les mans del Constitucional, en canvi el lehendakari Urkullu no ha de preocupar-se pel tema: el té blindat, i un Rajoy cobejós dels vots penebistes no li posarà dificultats en matèria de contingent. A més, tampoc cal témer un clam de barons autonòmics contra “els privilegis” (aquest clam que es produeix cada vegada que algú suggereix un tracte financer específic per a Catalunya). Això dels bascos i els navarresos no són privilegis, sinó “drets històrics”.

Per tranquil·litzar els seus coreligionaris del PSOE, la direcció del PSE ha aclarit que accepta parlar de “nació basca” sempre que aquest concepte manqui de contingut jurídic i no comporti drets. I hi ha qui ho ha subratllat com una audaç novetat. Però no: el preàmbul del nostre actual Estatut, i més encara la seva interpretació pel Constitucional a la sentència de 2010, ja van deixar les coses així, en la nació purament retòrica i declarativa; mera expansió verbal, per entendre'ns.

Dit això, val la pena subratllar que aquest pacte moderat, assenyat i pragmàtic, aquest presumpte model per a Catalunya, ha suscitat immediatament les ires de la dreta espanyola, tant política com mediàtica; des del PP d'Alfonso Alonso (el PSE “es lliura al PNB”) fins a Juan Carlos Girauta de Ciutadans (que ha parlat de socialistes “contagiats pel nacionalisme”), passant per la FAES (“és clar que els nacionalistes han imposat la seva agenda”) o aquestes horroritzades capçaleres segons les quals “el PSE trepitja la línia vermella del PSOE sobre la unitat d'Espanya”. És amb aquests elements que es farà la beneïda reforma constitucional?

Desitjo al bipartit basc que ara inicia el seu camí molta sort i molts encerts, especialment en la millora de l'autogovern. Però no crec que l'acord PNB-PSE suposi cap mena de model per a la Catalunya de 2017. Perquè aspira al que ja tenim (la nació sense efectes jurídics) i posseeix el que, en el marc constitucional, no tindrem mai (bilateralitat, concert...). Per favor, menys miratges.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.