Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

Nova gramàtica, no patiu!

S’enceta el debat als mitjans sobre quina normativa convé al català

La nova gramàtica.
La nova gramàtica. EL PAÍS

La publicació de la Gramàtica de la llengua catalana, després de vint anys de feina de l’Institut d’Estudis Catalans i que actualitza el treball de Pompeu Fabra, ha estat motiu de diferents consideracions a la premsa, encara que sense la contundència del debat que va generar la supressió de diacrítics. És clar que són més de 1.400 pàgines i no són fàcils de pair. En aquest diari ho ha explicat Rudolf Ortega.

Es pot agafar com a exemple un usuari molt principal, un institut (Salas i Xandri), per veure com explica als pares i alumnes al seu web la introducció de la nova ortografia i gramàtica: “Polèmiques a banda, a l’institut ens anirem adaptant a poc a poc als canvis que proposi la normativa, i començarem ja aquest curs reduint el nombre de paraules amb accent diacrític que caldrà que els estudiants aprenguin. Ara bé, no patiu perquè no es penalitzarà l’ortografia fins ara vigent. El 2018 es publicarà la versió reduïda en format virtual, La gramàtica essencial de la llengua catalana. Serà en un format de divulgació, comprensible per al gran públic, que contindrà quadres resum i glossaris”.

Manuel Pérez Saldanya, ponent de la nova gramàtica, ho explicava així a RAC1: “Introdueix flexibilitat, obre el ventall en alguns punts, no nega el que s’havia consolidat plenament”. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica, al mateix mitjà, declarava que “hem de començar a relaxar-nos una mica quan parlem en català”. Segons Cabré, “l’enrenou dels diacrítics, d’alguna manera, ha amagat l’aprovació de la nova gramàtica”. A La Vanguardia (24 de novembre), la mateixa Cabré, aclaria que la gramàtica vol dotar la llengua de diferents registres que el parlant pugui triar segons les situacions. “Volem passar així del criteri correcte-incorrecte al d’adequat-inadequat”. Joandomènec Ros, president de l’Institut, defensava la nova gramàtica perquè “és més diversa”, i afegia que “reflecteix els parlars de tot el territori, i és més democràtica, perquè no diu 'és així com s'ha de parlar i la resta és una cosa a oblidar".

Un dels reptes de la llengua és la diversitat d’accents

A Núvol subratllaven com Cabré va fer servir en la presentació les mateixes paraules que escrivia Pompeu Fabra l’any 1924: “És cert que no totes les innovacions proposades compten encara amb l’assentiment general: moltes són discutides, algunes àdhuc asprament combatudes. No havem, però, de doldre’ns que les innovacions trobin una certa resistència a llur admissió: no sempre seran encertades, i una crítica d’elles és necessària a fi que solament triomfin les que efectivament impliquin una millora, i encara una millora que sigui viable”.

El fet que es reconeguin variants balears o valencianes ha estat ben rebut. Un exemple local. A la televisió balear IB3, Nicolau Dols, professor de Filologia a la Universitat de les Illes afirma que “tenim una gramàtica de la qual podem estar orgullosos. No podia ser que formes que tenen tanta vigència quedassin excloses de la normativa de la llengua comuna”. Per exemple, la manera de dir les hores.

Felip Gumbau, professor valencià, considera que la gramàtica, per molt bona que sigui, “serà una altra oportunitat perduda per a arribar a un consens institucional entre els tres grans territoris de la nostra llengua. Les coses ja no són com en el segle XX: l’Institut no té el monopoli de la normativa lingüística (encara que tinga acadèmics de tots els territoris) i la majoria dels valencians no ens sentim representats quan ens diuen que parlem català. (...) Volem una llengua forta, sí, però també unes institucions lingüístiques que es respecten, que s’escolten i que siguen rigoroses i constructives” I acaba proposant un casament entre l’Institut i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. “Molts ànims, parella!”

Hi ha més crítiques, algunes de generals i d’altres sobre casos concrets. Borja Vilallonga, a El Nacional, escriu que “el gran problema que afligeix l’acadèmia nacional del català és la manca de compromís amb un model normatiu per a la llengua catalana”. “Amb l’erràtica inconsistència de la Secció Filològica de l’IEC, la supressió dels diacrítics qüestiona el model vigent. La nova gramàtica de l’IEC, amb l’excusa que és descriptiva, acabarà d’enterrar el model fabrià. Però alhora no s’albira alternativa. Paradoxalment, el diccionari normatiu es troba blindat en el fabrisme més tronat i carrincló, i es continua resistint a la influència de l’Alcover—molt més diccionari que el mateix DIEC. Si hem de reclamar obertura i relaxació del model de llengua, cal garantir que això es faci a partir d’uns paràmetres estables, sòlids i clars. Tot compromís és i serà necessari. Tanmateix, l’existència tant d’un model com d’un estàndard és indispensable per a la supervivència i salut del català”.

A Gabriel Bibiloni (Vilaweb), tot i semblar-li bé introduir una gamma de valoracions de cada forma segons la geografia i el registre, creu que “el desig d’abordar la variació geogràfica no hauria de significar cap pas enrere en la construcció d’un estàndard dotat d’un mateix grau d’unitat i solidesa que els estàndards de les llengües de l’entorn, i aquí hi hem vist algun punt feble. D’altra banda, el desig d’abordar la variació estilística no hauria de servir perquè algú pogués utilitzar els registres lingüístics com una estratègia —encara que sembli cosa molt moderna—per a justificar qualsevol cosa. I a la nova gramàtica també hi veiem algun punt feble en aquest sentit. Podria donar una certa cobertura a aquells que volen fer entrar impostures diverses per la porta col·loquial, que és una manera d’entrar a la casa i restar-hi”. A Bibiloni el preocupa que es fomenti una dinàmica de fragmentació de la llengua.

Per Jordi Badia i Pujol, “el dubte és si aquesta gramàtica –tan flexible, tan descriptiva– no obre la porta a considerar normatives totes les ‘trangressions’ que ens arribaran; el dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix l'‘evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant. O, essent optimistes, el dubte és si la nova gramàtica servirà perquè els ‘transgressors’ ja no vulguin ‘transgredir’ més. Si la nostra televisió, per exemple, començarà a complir les recomanacions establertes pel DIEC i la GIEC sobre els usos en àmbits formals, o bé continuarà mantenint, exhibint i difonent una llista indecent de mots i construccions que contravenen la normativa”.

En canvi, Rosa Bayà, de la Universitat de Barcelona, a Lliure i millor defensa que és “una gramàtica basada en l’ús, que prioritza els fets generals —compartits a tot el territori— i en concreta també d’específics en certes varietats de la llengua, i que assegura una comunicació eficient en els diferents registres funcionals”.

“No sé com ho veieu vosaltres”, escriu Enric Duran Padrós, periodista i lingüista, al mateix mitjà, “però jo no crec que Mila Segarra, Joan A. Argenter, Jaume Cabré, Antoni Ferrando, Joan Martí i Castell, Isidor Marí, Albert Jané, Manuel Pérez Saldanya, Joan Veny, Vicent Pitarch, Teresa Cabré, Lluís B. Polanco, Gemma Rigau i tota la nòmina de prestigiosos especialistes s’hagin dedicat a “agredir el català”, “empobrir-lo”, “dividir-lo”, “conspirar en favor del catanyol” i altres animalades per l’estil proferides per tants i tants opinadors i articulistes que s’han dedicat a pontificar en contra de l’IEC, molts cops sense arguments, i pitjor encara, han gosat acusar algunes de les persones més prestigioses dels Països Catalans i d’altres territoris que formen part de la Secció Filològica de l’IEC. La més grossa: un filòleg, deia, que criticava l’IEC perquè “haurem d’aprendre coses noves i desaprendre’n encara més”! Que no n’aprenem cada dia, els professionals de la llengua? Que no ens estem formant contínuament?”.

Albert Pla Nualart (Ara, 24 de novembre) escriu que “quan ara la GLC admet que, per exemple, alguns contactes entre preposicions àtones i que són genuïns està admetent tàcitament que una llengua és el resultat de la seva pròpia evolució i no de l’evolució que s’hauria donat si la història hagués anat d’una altra manera. I en el fons també ve a reconèixer que quan una forma sintàctica està tan integrada que extirpar-la handicapa l’usuari, és que ja és genuïna. Però el pas que fa en aquesta direcció la GLC el fa per no crear escissions ni obrir ferides, amb peus de plom. I això pot portar algú que no sàpiga fer una lectura estratègica de la seva retòrica a preguntar-se quin sentit té admetre tot de formes més acostades al castellà mantenint les de sempre si no es diu, alhora, que les de sempre –les de la norma fins ara vigent– no són adequades en certs registres. Es digui o no, la veritat és que aquestes formes més acostades al castellà i, tanmateix, ben genuïnes resolen necessitats comunicatives que quedaven molt mal cobertes recorrent només a les formes fins ara normatives. Per no obrir ferides, la GLC es disfressa de descripció i aparenta haver només ampliat la norma, però aquesta estratègia acumulativa té uns clars límits. En algun moment caldrà dir que s’acullen en la correcció formes abans vistes com a poc pures perquè són clarament més adequades en determinats registres que les pures”.

Per Magí Camps (La Vanguardia), un dels reptes de la llengua catalana és la diversitat d’accents, no només geogràfics, sinó també de registre. "Una mateixa persona parla de manera diferent depèn d’on és, del que fa o amb qui interactua. A grans trets, podríem dir que fins ara el català establert per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) només funcionava en els registres cultes. A partir d’ahir, però, les coses han canviat: la norma catalana, és a dir el català correcte –tot i que és una expressió que la presidenta de la Secció Filològica, Teresa Cabré, vol bandejar–, és molt més àmplia. Sense proposar-s’ho, des d’ahir hi ha molts més catalanoparlants que parlen amb més correcció gràcies a la generositat de la norma gramatical”.

Òbviament, el debat continuarà, segurament sense la cridòria que hi va haver amb els diacrítics (Vilaweb ha anunciant que no aplicarà aquesta normativa ortogràfica). Màrius Serra va proposar llavors fer un examen sobre la llista dels 150 als entranyables autors de les elegies sobre els diacrítics suprimits. No sé què hauria passat si alguna autoritat lingüística catalana hagués dit allò que va dir Gabriel García Márquez al congrés de la llengua castellana del 1997: "Jubilem l’ortografia".