Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

No és populisme, és cesarisme

L’etiqueta de populista engloba expressions polítiques diverses i fins i tot contradictòries, quan el llenguatge té recursos per diferenciar-les

Atesa la confusió regnant sobre el significat de la paraula populisme, fa temps vaig decidir no usar-la en cap article. Però s’ha depassat el llindar en el qual les converses es tornen inintel·ligibles, perquè populisme denota un conglomerat d’expressions polítiques de diversa –i fins i tot contraposada– índole programàtica. Donaré uns exemples d’aquesta confusió. En el titular “Angela Merkel ofereix la seva experiència per fer front al populisme” d’El Mundo, populisme al·ludeix a opcions polítiques tan diverses com el trumpisme, Alternativa per a Alemanya o Podem. El president del PNV d’Àlaba titlla de populista el PP per haver apujat l’impost d’activitats econòmiques. Pedro Sánchez va ser titllat de populista per la manera en què va convocar i va gestionar aquella nit de Walpurgis que va acabar sent el Comitè Federal del PSOE després del qual va dimitir.

L’atribució indiscriminada de l’etiqueta no implica l’homogeneïtzació del seu significat. Com va explicar Francisco Fernández Buey, un dels primers populismes polítics es dóna a Rússia a la segona meitat del segle XIX. Tal populisme va ser objecte de comentaris elogiosos per algú tan poc sospitós de revolucionari o de feixista com Isaiah Berlin. Així que, oh sorpresa, també significa una cosa que els liberals informats han apreciat.

Però la paraula també té altres significats: el peronista –que excita el bàndol d’Errejón de Podem–, el xenòfob, de Trump i Alternativa per a Alemanya, o l’antipolític, que practica, cometent una flagrant contradicció, Grillo a Itàlia. Aquesta unificació en l’atribució de l’etiqueta, no obstant això, és injustificada per fal·laç. Populisme és un terme profundament ambigu i quan s’usa sense fer referència als diferents significats que té –encara sabent que els té– es busca desacreditar l’adversari mitjançant l’anomenada fal·làcia de l’equivocitat, això és, atribuint un significat pejoratiu al discurs de l’adversari amb el qual aquest no està necessàriament compromès.

Però no veig cap raó per la qual hauríem d’acceptar aquesta pobresa del llenguatge. Tenim a disposició múltiples termes que permeten desfer les ambigüitats de les quals emmalalteix el populisme. Per què insistir a anomenar Trump populista quan és, abans de res, un xenòfob, un misogin i un proteccionista? Per què parlar d’Alternativa per a Alemanya com una força populista quan l’expressió extrema dreta captura el nucli de les seves propostes? Per què descriure com a populista el projecte polític de Podem quan, malgrat les bandades, avui dia és un programa socialdemòcrata bastant tradicional?

Aquesta pobresa del llenguatge recorda l’ús que feia el papa Ratzinger de l’expressió relativisme ètic i, que si escau, servia per criticar determinades posicions respecte de l’avortament: era relativista ètic qui estava a favor que les dones poguessin decidir. Però això, òbviament, és fals: una persona que està a favor que les dones puguin triar abraça el liberalisme polític, o el feminisme, però no el relativisme ètic. Heus aquí el parany retòric: projectar la connotació pejorativa que per Ratzinger té relativista sobre el liberalisme o el feminisme.

Però tornem al populisme. Potser hi ha alguna cosa que sí que tenen en comú moltes de les expressions agrupades amb aquesta etiqueta. Es tracta d’una pretesa relació comunicativa directa entre el líder carismàtic i el sentir del “poble”, una relació que, a mitjà termini, se sospita que pot convertir en irrellevants les institucions de la democràcia representativa. Aquesta relació entre el governant i el poble, com també recorda Fernández Buey, va ser denominada tradicionalment cesarisme, no populisme.

Els cesaristes no comparteixen necessàriament el programa polític, però sí que tenen en comú la creença que estan fent seves aquelles veritats que resultarien evidents per al poble, veritats a les quals els altres polítics o bé no poden accedir, perquè els falta la perspicàcia del Cèsar, o bé no s’atreveixen a enarborar per covardia, covardia desconeguda pel Cèsar. Iglesias, Maduro, Trump, Grillo i també Rufián –que a més d’erigir-se en portador de la veritat del que pensem i sentim els xarnegos ara també posseeix la veritat del socialisme– s’enorgulleixen de dir en veu alta el que tot el poble suposadament pensa.

Heus aquí, doncs, una modesta proposta semàntica: quan vulguem agrupar totes aquestes personalitats polítiques, no els anomenem populistes; anomenem-los cesaristes.

Pau Luque és investigador a l’Institut d’Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic