Selecciona Edició
Connecta’t

The Cure marquen territori

El grup va demanar afecte amb tres hores d’exposició meticulosa del seu llegat

Concert de The Cure al Palau Sant Jordi.
Concert de The Cure al Palau Sant Jordi.

Els grups de rock veterans s'assemblen als felins, sempre han de marcar territori per dissuadir els mascles més joves. I en certa manera això és justament el que van fer The Cure en el seu detallat concert del dissabte a la nit en un Sant Jordi ple, deixar senyals nítids, en el seu cas sonors, per delimitar un espai que des de finals dels anys setanta els pertany. Ho van fer magníficament, amb un Robert Smith en plenes facultats, utilitzant amb soltesa aquesta veu en ocasions implorant, de vegades irada, sempre dolguda que sembla sortir d'un racó a la penombra, com correspon, i el públic va acabar impregnat de les diverses sonoritats que la banda va desplegar en les seves tres hores de concert: post-punk, pop i rock gòtic per resumir la collita, sempre fosca. Catorze discos van passar per escena representats per trenta-dues peces, interpretades a la manera antiga, amb tot l'espectacle centrat en els cinc intèrprets, disposats de manera clàssica en un escenari típicament rocker. Van ser com si fossin d'altres temps.

Potser per això la durada del concert, sense intenció de provocar els fans allà presents, no necessitava de tanta cal·ligrafia per escriure el seu missatge. S'entén que com que Robert Smith amb prou feines renova la seva oferta, va estrenar una peça completament innecessària, It Can Never Be The Same, recorre a la seva història, exposant-la de manera detallada, donant espai als grans assoliments i també a cançons menors per poder reivindicar el seu espai en la música del segle XX. En aquest sentit va fer pensar en aquests senyors grans que gaudeixen explicant les seves anècdotes. Es pot aprendre dels seus relats?, per descomptat que sí, però si es perllonguen sempre hi ha un punt de fuga a partir del qual l'interès decau i apareix nítid el rerefons, algú que potser posa per sobre de tot, fins i tot del que explica, el simple fet de reivindicar la seva vigència.

Això es va poder pensar, per exemple, a la primera tanda de bisos, només salvada per The Forest, o en alguns trams de la primera hora i mitja, el ritme de la qual remuntava amb peces com Primary, que revifarien el foc de qualsevol concert apagat, o amb aquesta entrada de Pictures Of You llargaaaaa, amb Smith i Gallup mirant-se amb els seus instruments creuats com ho feien de jovenets.

Els temps han canviat, The Cure no. I ho podrien dissimular més bé si no ens llegissin tota la seva enciclopèdia. Per molt esplèndida que sigui.