Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

L’enveja triomfant del periodisme mundial

La discussió sobre el que hi podria haver de crònica periodística en la ficció novel·lesca o d'imaginació literària en el periodisme, ha caducat.

L'escriptor Mario Vargas Llosa a casa seva a Lima.
L'escriptor Mario Vargas Llosa a casa seva a Lima.

Tal com demostra la premsa mundial, la tensió entre crònica i ficció ja és un fals dilema. L'escriptor pot novel·lar allò que li vingui de gust. Res el pertorba. Tot li serveix. Pot inventar successos històrics mai esdevinguts, posar noms reals a personatges imaginaris, donar la veu als muts i fer callar els insolents, desvirtuar el que van dir els vius o imputar als morts el que mai van fer. El novel·lista pot fer el que li plagui i pot fer-ho quan i com vulgui, perquè el seu privilegi és la impunitat.

Com és ben sabut: cap periodista renuncia a ser novel·lista. I avui és a punt d'aconseguir-ho.

Mario Vargas va atribuir a l'estirp dels escriptors una obstinació sacrílega. En l'estudi dedicat a Gabriel García Márquez, Historia de un deicidio, una extensa i detallada anàlisi de l'obra mestra del Gabo, ens diu que el novel·lista vol substituir Déu i convertir-se ell mateix en un creador de mons, en el taumaturg de les històries i els personatges que poblaran l'imaginari humà amb la mateixa força que l'anomenat món real.

En presentar-nos l'escriptor com un deïcida, com un gelós competidor de Déu, com un envejós imitador del Creador, Vargas dóna a la tradició narrativa un lloc central en la cultura i adverteix que darrere de les grans novel·les del segle hi ha el geni dissident, arrogant, irritat i terriblement intel·ligent que ha retorçat la història del món.

Això ho deia Vargas el 1971.

Més de trenta anys després, el mateix autor va reunir les seves crítiques literàries més destacades i les va agrupar sota aquest títol: La verdad de las mentiras. En aquest nou exercici de sagacitat, Vargas ens diu que un novel·lista elabora mentides, potser convincents, atractives, entretingudes, però mentides al capdavall.

Vargas, inexplicablement, dóna per cancel·lada l'ambició dels escriptors i redueix la seva titànica revolta prometèica a un simple exercici d'imaginació literària. Oblida el combat tràgic de la revolta que va glossar en el seu llibre i ens consola amb l'enginyós i acurat ofici que fa les delícies dels lectors.

Què ha passat? Què li ha passat a la nostra generació, durant l'últim terç del segle XX, perquè la superba epopeia dels escriptors hagi quedat reduïda a un artifici de contistes? Com hem pogut perdre en el curs d'aquest sobtat viatge la més excelsa de les nostres conquestes? Com es va convertir el deïcida en un mentider?

Podríem pensar que una educació deficient ha deteriorat la capacitat cognitiva d'una població incapaç de seguir el fil narratiu d'un discurs complex. Que els mitjans audiovisuals han infantilitzat l'adult fins a convertir-lo en algú resoltament incapaç de comprendre les estratègies literàries. Que la lògica de l'avorriment ha subornat els millors cervells fent-los còmplices de la indústria de l'entreteniment. Que l'obsessió per l'audiència massiva ha destruït la interlocució cultural. Que la crítica literària contribueix amb la seva falsa equanimitat a confondre les obres d'art amb els productes industrials.

A aquesta decadència aspira la premsa mundial. Sempre envejós de la literatura, el periodisme es pregunta: i per què jo no? Si els grans novel·listes menteixen com bergants, per què no podria jo mentir a discreció? A més: si els lectors estan cansats, avorrits, i ja no saben llegir novel·les, qui som nosaltres per obligar-los a llegir diaris?