Quan dutxar-se és un luxe a Barcelona

3.000 persones sense sostre sobreviuen als carrers de Barcelona. Recorreran parcs, bancs, caixers, ponts, menjadors socials, ambulàncies i dutxes compartides. L'Ajuntament té quatre centres amb 140 dutxes gratuïtes. Cada any es presten 2.400 serveis. Les entitats del tercer sector n'aporten 113 més. En total, sigui en mans públiques o privades, 253 dutxes per a qui les sol·liciti o aconsegueixi un permís dels serveis socials.

“Per dutxar-te aquí, cal que ens portis la documentació de l'assistent social”, informa la telefonista d'unes dutxes del Poble Sec. Ens deriva al centre de dia de l'avinguda Meridiana. Allà, a l'entrada, una recepcionista i un vigilant jurat. “Doni'm el DNI. Donem 50 números per dia. Vostè té el 47. Li toca al matí entre les 10.30 i les 11.00”, informa la dona. “No, no és necessari que porti tovallola. De fet, la roba que tingui bruta la deixa aquí i li donarem roba neta. Això sí, la roba que deixi la perd”, adverteix.

A les 10.20 de l'endemà ja som a Meridiana. Prop de 15 persones es saluden a l'exterior. Uns n'acaben de sortir dutxats i afaitats. Estrenen roba i es feliciten per la seva bona sort: “Doncs els pantalons que m'han tocat són suaus”. Un jove romanès aparca un carret que un dia va pertànyer a un supermercat. Lliga amb cadena i cadenat a un fanal el garbuix de rodes i ferros amb el qual carrega ferralla. Entrem amb ell a les dutxes.

Per la porta entra Rafael acompanyat d'un altre sense sostre. Tots dos porten anys passejant-se pel centre de Barcelona. Ahir, Rafael va caure i té la roba plena de sang. “Avui no ens toca, però podem canviar-li la roba?”, demana el company de Rafael. Una treballadora rebusca a l'armari. El seu company mesura al propi coll la cintura dels pantalons que li lliuren: “Aquests t'aniran bé”.

Arriba el nostre torn. Ensenyem el número i ens endinsem en un passadís. Primer de tot trobem el vigilant de seguretat. “Deixa aquí el que tinguis de valor perquè allà dins (a les dutxes) pots perdre-ho”, explica tot picant l'ullet. Segona parada. “Agafi una tovallola, fulla d'afaitar… a veure quina roba podem donar-li per aquí”, comenta una senyora uniformada amb una bata blanca de sanitària. “No fa falta, porto la meva roba”, seguim pel passadís.

Al fons a l'esquerra, el vestidor de dones. A la dreta, el nostre objectiu. Dins, una desena d'homes parlen a crits en àrab. Són dutxes de vestidor antic de terra grisenc i portes ocres. Ningú es passeja nu. El pudor és extrem. Esperem desordenadament el nostre torn després de decidir que avui no toca afaitar-se. Hi ha massa gent a les piques. Alguns riuen, d'altres canten, d'altres miren a terra en silenci. Tot s'inunda de baf. Als peus de la nostra dutxa hi ha un xampú de litre i mig: Dermodex. L'aigua és tèbia però no es pot regular. La porta no té forrellat però ningú obre fins que no sortim.

Emprenem el camí de sortida, nets però sense afaitar. Ens tornen la motxilla. Fora, el jove romanès comença, després de la dutxa, la seva jornada arrossegant el carret. La supervivència per als 3.000 sense sostre que malviuen a Barcelona continua.