Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Universitat i societat

Les universitats han d’abandonar el seguidisme i la resignació per construir un nou sistema amb unes polítiques basades en la confiança

Segons els baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), les universitats són les institucions més ben valorades per la societat catalana. Segons el CEO, el grau de confiança social que generen les universitats obté una puntuació mitjana de 6,47 (en una escala del 0 al 10), molt superior a les altres institucions analitzades (ajuntaments, Parlament, Govern de la Generalitat, Unió Europea, etcètera). Segons l’OAC, els catalans afirmen que les universitats són les institucions on hi ha menys corrupció, molt per sota de la resta: fundacions i associacions, clubs esportius, Parlament, mitjans de comunicació, administració catalana, ajuntaments, sindicats, entitats financeres i partits.

Si comparem entre administracions, aquestes dades són clarament positives per a les universitats, però també tenen una lectura més crítica si advertim que una cinquena part dels catalans considera que a les universitats hi ha molta corrupció o bastant, que les universitats no arriben ni al notable en confiança i que la desconfiança és més gran en la població jove i amb titulació universitària. Les universitats no es poden sentir satisfetes amb aquestes dades, i han de treballar per intentar millorar-les. Hi ha tres àmbits en els quals poden incidir per incrementar la confiança.

1. Les universitats han de formar part de les prioritats polítiques dels partits. Totes les formacions parlamentàries reconeixen que les universitats estan molt relegades en la seva agenda política i la majoria dels diputats encarregats de l’àmbit universitari admeten que desconeixen els detalls de les demandes universitàries. Arraconar la política universitària és una irresponsabilitat greu perquè significa ignorar, en plena crisi sistèmica, la importància que tenen en el desenvolupament econòmic i social. Des de l’Acadèmia cal encoratjar els partits a interioritzar i assumir que les universitats, com a centres d’investigació, formació i generació de coneixement, tenen una funció essencial per revitalitzar l’estructura productiva i per cohesionar la nostra societat.

2. Les polítiques del Govern de Catalunya s’han de basar en la confiança vers les universitats. Molts universitaris creuen que passa just el contrari i que per això es limita l’autonomia universitària. Les polítiques de professorat no preveuen la promoció dels joves professors formats a la mateixa universitat i es basen en el control extern de l’estabilització del professorat (una bona mostra n’és el Pla Serra Húnter, que afortunadament ha frenat el Parlament). La política de recerca, com en el seu dia va denunciar un rector de la UB en acomiadar-se, sembla que es basa en una “profundíssima desconfiança cap a la recerca universitària” i en un “dirigisme científic d’entitats deliberadament allunyades de la universitat” (aquí es podria esmentar el Barcelona Institute of Science and Technology, BIST). I quant al que alguns anomenen governança universitària, les propostes de l’Administració també posen sota sospita les universitats catalanes i aquelles que les han aplicat acríticament no sembla que n’hagin millorat la gestió. Les universitats s’han de revelar davant de tants recels administratius i davant d’una de les seves conseqüències més pernicioses: un sistema de finançament antiquat i exigu que no entén que la pràctica totalitat de la despesa universitària és, en realitat, inversió.

3. Les universitats han de despertar de l’estat letàrgic en què es troben. Han perdut centralitat social i ja no són aquell fòrum de reflexió responsable i compromès amb el progrés social que antany s’anteposava a les exigències curriculars. Cal recuperar l’activisme universitari i el diàleg amb tota mena d’institucions polítiques, partits i entitats socials per provar de ser referent en la solució dels dilemes dels ciutadans. Les universitats estan al servei del coneixement i, per tant, al servei d’uns ciutadans que desitgen i confien que les nostres universitats contribueixin a transformar la societat.

Les universitats han d’abandonar urgentment el seguidisme i la resignació per construir un nou sistema universitari amb unes polítiques universitàries basades en la confiança. D’aquesta manera, es restablirà l’autoconfiança i es minimitzaran aquelles actituds passives que ara fomenten l’apatia. L’entorn polític, administratiu i social s’ha d’impregnar de la passió universitària per situar l’Acadèmia en el centre de la resolució dels problemes socials. Si restablim la identitat universitària com a motor del progrés social, no només augmentarà la confiança social cap a les universitats, sinó que la mateixa societat se sentirà part de la universitat.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB