Selecciona Edició
Connecta’t

Les eleccions a la UB fixen els reptes futurs de les universitats catalanes

Els candidats a rector coincideixen a reclamar més finançament a la Generalitat i estabilitzar les plantilles

D'esquerra a dreta, Els candidats a rector: Màrius Rubiralta, Joan Guàrdia, David Vallespin, Joan Elias, Rafael Franco, Norbert Bilbeny y Eduardo L. Mariño.
D'esquerra a dreta, Els candidats a rector: Màrius Rubiralta, Joan Guàrdia, David Vallespin, Joan Elias, Rafael Franco, Norbert Bilbeny y Eduardo L. Mariño.

Set candidats. Tots homes. Mai abans unes eleccions a rector de la Universitat de Barcelona (UB) havien tingut tantes candidatures. Quan falten dos dies per la primera volta dels comicis —si no en surt cap per majoria absoluta, els dos candidats més votats aniran a una segona volta l’1 de desembre—, la campanya electoral arriba a la fi. El relleu generacional, l’estabilització de les plantilles i la millora del finançament públic han marcat el camí cap al rectorat de la universitat espanyola més ben posicionada en els rànquings internacionals.

Els set candidats coincideixen, grosso modo, en els posicionaments sobre les qüestions més controvertides i candents del panorama universitari. En qualsevol cas, el nou rector que surti d’aquests comicis haurà d’enfrontar-se amb els reptes futurs que planen sobre les universitats catalanes, minvades per les tisorades que els han afectat en els últims anys, i liderar-los. Prop de 65.000 alumnes, els que sumen totes les facultats, estan cridats a les urnes.

Això opinen els set candidats sobre els temes més candents.

Finançament. Segons recull un informe de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), el finançament públic de les universitats catalanes públiques es va reduir un 18,4% des del 2010. L’Administració va passar de destinar 901,5 milions d’euros a transferir-ne 735,1 el 2015. El secretari d’Universitats, Arcadi Navarro, va titllar fa un mes de “bogeria impensable” reduir més els recursos, però al Consell de Govern de la UB ja s’estima que la Generalitat els retallarà 1,5 milions l’any que ve. “És un atemptat que a la primera institució acadèmica del país ens mirin d’una manera tan injusta. Hem de reivindicar el valor estratègic de la universitat pública”, diu Joan Guardia. Eduardo L. Mariño proposa “de renegociar el finançament fent valer la posició de la UB en els rànquings i buscar fonts alternatives de finançament”. En això insisteix també Norbert Bilbeny, que aposta per “denunciar el mal de les retallades i contribuir a corregir-los”, i Joan Elías, que apunta que el govern “ha de posar a l’agenda política la universitat i la recerca com una prioritat”. David Vallespín aposta a més per “buscar diferents vies per complementar el finançament públic amb ingressos propis i fomentar la via del mecenatge”. Rafael Franco advoca per “aprimar l’estructura no acadèmica, que està burocratitzada en excés, anar amb dades objectives a demanar més pressupost a la Generalitat i generar recursos propis”. Màrius Rubiralta veu necessària “una negociació profunda amb les administracions i una correcció de certs aspectes del model de finançament”.

Decret 3 +2. El projecte que obre la possibilitat que els campus estableixin voluntàriament carreres de tres anys i màsters de dos ha generat el rebuig de bona part de la comunitat educativa, per por de l’encariment dels preus i que no assegura la igualtat d’oportunitats. “El 3 +2 pot ser adequat en altres països, però no és adequat per al model espanyol. No té sentit que el màster sigui més car que el grau o que cada grau tingui un preu diferent”, sosté Franco. Vallespín opta per “instar les administracions a retirar el model mentre no es dugui a terme una anàlisi àmplia del que n’implicaria l’aplicació”. Rubiralta diu que “s’ha de treballar perquè els estudis de grau i màster tinguin el mateix preu per crèdit”. Elías diu que “no tots els ensenyaments són iguals i en alguns té sentit aquest projecte i en d’altres, no” però, en qualsevol cas, demana “consens” entre les institucions i que el preu de grau i màster “sigui el mateix”. Bilbeny assegura que “cada centre ha d’examinar l’interès per aplicar el decret”, però si es posa en marxa, “es farà cuidant la qualitat acadèmica i sense sobrecost per a aquesta o l’estudiant”. Mariño aposta per centrar-se en cada cas en concret i, si el grau de tres anys li dóna a l’estudiant el mateix nivell de formació sense cap increment del cost de matrícula de grau i postgrau, “es podia pensar en alguna iniciativa per a noves titulacions”. Joan Guardia limita el model 3 +2 “només a titulacions noves i diverses”.

Situació laboral dels docents. Un informe de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) revela que les facultats públiques han perdut gairebé un de cada quatre professors en els últims cinc cursos. A més, assenyala el mateix document, s’està fent un “ús inadequat” de la figura del professor associat. Mariño denuncia “la bretxa generacional, de difícil solució” que s’ha produït i planteja “un pla de xoc com més ràpid millor”. Guardia exigeix “recuperar el control del capítol I dels pressupostos” i titlla d’“obsolet” el model de finançament. Rubiralta aposta per “actuar amb rapidesa internament per evitar encara més la destrucció del teixit docent, avaluant l’estabilització amb una estratègia equilibrada de les necessitats dels centres.” Bilbeny defensa “un pla de xoc” en què “es revisin els contractes per ajustar-los als interessos acadèmics de cada professor i a les necessitats docents i facilitar recursos per a l’acreditació i promoció del personal”. “No pot ser que un catedràtic es jubili i en lloc d’entrar-hi un lector, hi entrin quatre associats. Cal posar en funcionament la roda una altra vegada”, exigeix Elías. Vallespín demana que “la Generalitat torni a les universitats la seva autonomia en polítiques de professorat” i promet “mesures d’estabilització i reclama la figura del professor ajudant”. Franco vol fer “una planificació immediata, definint les proporcions del model mixt funcionarial contractual” i “estabilitzar els professors que ja tenen acreditacions”.

Taxes universitàries. Catalunya és la universitat espanyola on és més car estudiar moltes carreres. Elías diu que “cal plantar-se perquè baixin les taxes universitàries”. Vallespín advoca per assolir una reducció de les taxes del 30%, però “que no s’implementi a costa del finançament públic de les universitats”. Bilbeny defensa “una política de beques equitativa, reduir dràsticament els preus i incrementar l’oferta pròpia de beques”. Rubiralta vol “tornar a la situació de preus del 2010” i proposa “reduir almenys un 10% els preus públics” i mantenir el programa d’ajuts BkUB. Mariño dóna suport a “adequar els costos als ingressos familiars, millorar el sistema de beques i reduir un 30% sobre el cost de l’any passat”. Franco proposa de crear un vicerectorat d’igualtat d’oportunitats “perquè cap persona amb capacitat no es quedi sense grau o màster per problemes econòmics i per trencar el sostre de vidre que fa que només un 20% de dones siguin catedràtiques”. Guardia advoca també per reduir un 30% els preus de les matrícules i ampliar la política de beques.

MÉS INFORMACIÓ