Selecciona Edició
Connecta’t
Llibres

Aquell dia de juny

Svetlana Aleksiévitx ha gestat un dels grans monuments literaris del segle XXI

Soldats russos al setge de Stalingrad.
Soldats russos al setge de Stalingrad.

La meva infantesa es va acabar... amb els primers trets. Un nen va continuar vivint dins meu, per dir-ho d’alguna manera, però a més ja hi havia una altra persona...”. “Però de debò érem nens? Amb deu i onze anys tots érem ja homes i dones...”. “He vist coses que no s’haurien de veure... que un home no hauria de veure. I, a més, jo era un nen”... El centenar de testimonis que Svetlana Aleksiévitx (1948) va recollir entre 1978 i 2004 i que aplega a Últims testimonis, llibre de 2013, constitueixen un impressionant retrat de l’impacte de la guerra sobre les persones més vulnerables: els infants.

La situació estratègica de la república soviètica de Bielorússia, fronterera amb Polònia i travessada per l’única carretera asfaltada que, en línia recta, portava a Moscou, va fer que fos el primer i obligat pas de l’exèrcit de Hitler quan va començar la invasió de l’URSS, el juny de 1941. Per això un dels records compartits per molts dels nens de la guerra entrevistats per Aleksiévitx és que es trobaven de colònies, gaudint del principi de l’estiu, quan el cel va començar a omplir-se d’avions i els soldats alemanys van irrompre i van trastornar definitivament les seves vides.

Com els altres llibres de la guanyadora del Nobel de Literatura de l’any passat, Últims testimonis està construït enfilant els relats de les persones entrevistades, però aquí el mosaic de veus se’ns mostra més nu que mai, ja que Aleksiévitx no intervé en cap moment i es limita a encapçalar el llibre amb dues citacions i a indicar el nom de cada testimoni, l’edat que tenia en començar la guerra i l’ofici actual. El resultat és torbador i emocionant alhora. Els relats, sovint breus, reporten tota mena de situacions, experiències i sentiments, de vegades explicats amb molt de detall, com si els records haguessin quedat gravats indeleblement. D’altres, en canvi, són com petites foguerades sorgides de la memòria incerta i boirosa dels primers anys de vida. Hi ha qui ho recorda tot, qui no vol recordar, qui ha provat d’esborrar el malson de la guerra. També es confonen els records viscuts amb aquells que, a causa de l’edat, poden ser més aviat impressions de segona mà, i els testimonis de vegades dubten o temen no ser creguts.

'Últims testimonis. Un solo de veus infantils'

Svetlana Aleksiévitx

Traducció de marta Rebón

Raig Verd

382 pàgines

21,90 euros

Som davant un món trastocat: nens que aprenen a comptar comptant bombes, gossos que ploren, galls que deixen de cantar quan senten trets i gallines que obeeixen quan se les fa callar perquè s’acosten els alemanys. Privades d’infantesa, les persones que parlen aquí drecen una terrible galeria de la misèria de la guerra, amb la desmesurada inhumanitat que la caracteritza, però revelen també la capacitat de treure les millors virtuts en situacions extremes: de la barbaritat vesànica i la brutalitat masculina (“Em fan por els homes... des dels temps de la guerra”) a la solidaritat i l’heroisme; de la crueltat dels nazis (segrestaven nens per extreure’ls sang per fer transfusions als soldats ferits) i la traïdoria dels polizei col·laboracionistes a la valerosa lluita dels partisans, que mimen els nens, sovint orfes, i els organitzen escoles al bosc amb mitjans rudimentaris (feien tinta amb remolatxa). Llegim contenint l’alè davant el vívid retrat de la lletra menuda de la guerra, vista pels ulls dels infants bielorussos, que van passar de mirar embadalits el foc de les fogueres, com han fet tots els nens del món, a veure cremar casa seva. Són les memòries col·lectives d’una infantesa escapçada, d’on desapareixen bruscament els colors, convertits en gris, o fins i tot en el negre de la terra i les cases cremades.

Quan fa poques setmanes es va discutir la conveniència de la concessió del Nobel a Bob Dylan, en un diari barceloní se citaven com a antecedents “polèmics” els premis a “l’actor” Dario Fo i a “l’entrevistadora” Aleksiévitx. Quina simplificació! El fresc històric sobre l’URSS que l’autora ha construït amb els seus llibres, que Raig Verd està publicant en les acurades traduccions de Marta Rebón, acompanyades d’oportunes notes i epílegs, és un dels grans monuments literaris del segle XXI. Un clam valuós i imprescindible, que apel·la al nostre incert present: una de les veus del llibre diu que, des de la guerra, no suporta la mirada de la gent que passa gana, i que ara l’ha tornat a veure en els refugiats que surten a la televisió. Últims testimonis mereix ser un dels grans llibres de la temporada i fora bo que el fessin llegir al Batxillerat.