Selecciona Edició
Connecta’t

Antoni i Cleòpatra: quan estimar radicalment també és política

Tiago Rodrigues porta al Temporada Alta una visió molt personal de la tragèdia de Shakespeare

Sofia Dias i Vítor Roriz a 'António e Cleópatra'.
Sofia Dias i Vítor Roriz a 'António e Cleópatra'.

“El temps no pot marcir-la, ni el costum assecar la seva infinita varietat”, diu de Cleòpatra Enobarbo, l’amic i ajuda de camp de Marc Antoni inventat per Shakespeare. Una nova Cleòpatra ens visita juntament amb el seu estimat, tots dos en un format molt diferent de l’usual. António e Cleópatra, del reconegut director i actor portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977), que es representa al Temporada Alta el dissabte (Teatre de Salt, 21 h), és una aproximació original a la tragèdia de Shakespeare que redueix una de les obres més concorregudes del bard (37 personatges sense comptar les serps) a només els dos protagonistes, i fa que els interpretin dos ballarins i coreògrafs, Sofia Dias i Vítor Roriz, parella al món real.

L’espectacle –que dura una hora i quart i que es va poder veure al festival d’Avinyó de l’any passat (2015)–, s’origina amb Shakespeare però no dubta a emprar també altres elements, fins i tot de la Cleòpatra de Mankiewicz. “És una peça de nova creació inspirada en la tragèdia de Shakespeare –com el mateix Shakespeare es va inspirar en materials previs, en Plutarc, en altres obres sobre la parella– però no la mateixa tragèdia”, explica Rodrigues a aquest diari. “És d’alguna manera com una memòria de la tragèdia, d’algú que l’havia vist i es decideix a intentar explicar el que recorda de l’obra. Aquest és el punt de partida. També em semblava interessant oferir aquesta tragèdia, una de les més monumentals de Shakespeare amb només dos actors, que a més són ballarins i coreògrafs i en un escenari molt auster”.

El director, en l’actualitat al capdavant del Teatre Nacional D. Maria II de Lisboa (que produeix el muntatge, de la companyia Mundo Perfeito), recalca que a Antoni i Cleòpatra de Shakespeare “hi ha alguna cosa que ens toca molt: aquests dos amants madurs, gens ingenus, tan diferents de Romeu i Julieta, que no entenen encara els mecanismes de l’amor. Aquí, molt lluny d’aquesta puresa primera, tenim dues persones que ho han viscut tot, que coneixen el govern i el poder, han governat, mentit, manipulat, són cínics i cruels, i saben que en última instància arrisquen perdre-ho tot. I entre ells sorgeix una forma molt radical d’amor, en un món d’ambició i política”.

Només dos actors, que a més són coreògrafs i ballarins, interpreten el muntatge del conegut director portuguès

Rodrigues considera que aquestes circumstàncies acosten molt Antoni i Cleòpatra al nostre temps, “molt cínic, racional, premeditat”. En aquest context, subratlla, “estimar radicalment també té un significat polític”. Al director li agrada a més que Marc Antoni i Cleòpatra intercanvien les seves visions, són capaços, diu, de veure un a través dels ulls de l’altra, un home capaç d’adoptar la visió d’una dona i viceversa, i un occidental que mira com una oriental i a l’inrevés. “Em sembla una dicotomia molt interessant, i, una vegada més, una cosa que transforma l’amor en gest polític”.

Què aporta que els actors siguin coreògrafs i ballarins? “Té un impacte visual molt clar, per la forma de moure’s i gesticular. Hi ha un hàbit, una fisicitat, en ells que imprimeix un dinamisme, un ritme i una estètica a l’espectacle. La seva presència és molt exacta, molt matemàtica, amb una part de repetició (“Antoni inspira, Cleòpatra expira, Antoni inspira, Cleòpatra expira”), que evidencia l’obsessió dels personatges l’un per l’altra”.

Per Rodrigues, és molt interessant veure com Antoni i Cleòpatra s’alliberen de les xarxes de la tragèdia: “Ho fan lliurant-se a ella amb tot el lliure albir, com Antígona o Ifigènia, podrien sobreviure, sobretot Cleòpatra, però la veritable victòria de l’heroi tràgic és mostrar que és amo de la seva destinació. Això m’interessa molt”.

El director recalca la gran responsabilitat dels actors de fer uns Antoni i Cleòpatra que no són els de Shakespeare. “M’interessava dialogar amb l’obra de Shakespeare però també amb altres fonts. Hi ha referències al present però no actualitzo la tragèdia, no són un Antoni i una Cleòpatra d’avui. Són dos actors que expliquen una cosa que va passar fa temps i que es van ficant en la pell dels amants. L’acte encantatori d’explicar la història contamina els mateixos contadors i configura un doble pla. El present també hi és perquè ens alimentem no només de Shakespeare i Plutarc sinó d’altres fonts menys pures com la música de la pel·lícula de Mankiewicz (d’Alex North), la figura d’Elizabeth Taylor, i altres presències de la cultura popular: cal no oblidar que Cleòpatra és una idea de dona, d’exotisme i de poder intemporals, gairebé un arquetip”.

Sofia Dias va actuar embarassada a Avinyó. No van tenir la temptació de posar al nen Alejandro Helios o –imagino que menys– Ptolomeu Filadelfo, els noms dels dos fills homes de Cleòpatra i Antoni? (van tenir també una noia, Cleòpatra Selene, bessona del primer). “No”, riu el director, “es diu Artur!”.