_
_
_
_
_

Què passa amb el lloguer a Barcelona?

La bombolla és fruit de la tempesta perfecta: hi ha més demanda que oferta, el turisme pressiona i els joves no poden comprar

Clara Blanchar
Una ciutadana buscant pis.
Una ciutadana buscant pis. Pepe Olivares

Els lloguers han pujat un 8% en sis mesos a Barcelona, segons les xifres oficials, i la mitjana és de 774 euros. Han superat en un 15% la renda màxima del 2007, segons Idealista, que parla de 17,3 euros el metre quadrat (un pis de 70 metres val 1.211 euros). Els lloguers de menys de 500 euros són "pràcticament inexistents", advertia ahir el portal immobiliari. El que està passant amb el mercat de lloguer a Barcelona –on, xifres oficials a banda, és dificilíssim trobar res per menys de 800 euros i els preus no paren de pujar– no respon a una sola raó. De fet és conseqüència de la tempesta perfecta que s'ha desfermat per diversos motius.

El primer és que hi ha més demanda que oferta, i la llei del mercat no falla mai: els preus pugen. El segon, la pressió del turisme, un fenomen que, com demostra un informe de l'Ajuntament, desvia pisos destinats a veïns cap als visitants, perquè per als propietaris és més rendible. El tercer és que la ciutat atreu professionals o estudiants estrangers disposats a pagar el que sigui, asseguren les fonts consultades. El quart, la recuperació de la crisi ha portat una nova pujada de preus dels pisos de compra, que en un de cada quatre casos compren inversors (el 84% a la Barceloneta). Però –el cinquè–, el mercat laboral és tan precari que per a la immensa majoria dels joves és impossible comprar perquè l'aixeta del crèdit s'ha obert, però no pas per a ells.

El panorama és tan negre que la PAH atén últimament veïns que, tot i tenir feina, no poden pagar l'augment que els propietaris els demanen quan s'acaben els contractes i els han de renovar. O que Ciutat Vella, el barri més pressionat pel turisme, perd veïns. Les administracions, primer l'Ajuntament que capitaneja Ada Colau, i després la Generalitat a remolc, estudien com limitar els preus del lloguer o aquest augment.

Però sigui una cosa o l'altra, passaran mesos o fins i tot anys. Els lloguers són el 30% del parc d'habitatges i només un 1,5% són públics. Per aquest motiu també han anunciat que promouran milers de pisos públics de lloguer, un parc que Colau vol augmentar en 8.000 pisos fins al 2020 amb totes les fórmules possibles: construint, cedint solars a cooperatives perquè aixequin pisos en règim de cessió d'ús, comprant pisos per llogar-los, convidant propietaris a cedir els seus habitatges pagant-ne la rehabilitació, buscant pisos buits… i fins i tot amb fórmules com convertir locals comercials en habitatge, fent remuntes en edificis que no han augmentat l'edificabilitat o creant una societat de capital mixt per fer lloguer.

Però, i mentrestant? El secretari d'Habitatge de la Generalitat, Carles Sala, admet que el que l'Administració pot fer “és molt limitat en l'actual marc competencial”. D'una banda, considera que no estem davant d'una bombolla, sinó davant d'un problema d'oferta i demanda, amb efectes col·laterals, com l'atractiu de Barcelona o l'impacte del turisme. “Si Barcelona segueix estant de moda i volem tenir els millors investigadors o professionals, o que sigui un pol d'atracció financer o d'altres empreses, tenim un problema”, admet. També apunta com a causa de la pujada del lloguer el fet que també augmenti el preu dels pisos de compra o l'última legislació del PP. “Es va fer per als bancs o les persones que pensen en l'habitatge com a inversió, com els grans tenidors”, diu Sala, que confia que la pujada no sigui “infinita”, tot i que la vincula en part al comportament dels pisos de compra.

El regidor d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona, Josep Maria Montaner, sí que creu que hi ha bombolla en el lloguer. I adverteix: “Sabem que s'estendrà a altres municipis, com Badalona o l’Hospitalet, a mesura que vagin augmentant els preus de lloguer”. A més de la llei de l'oferta i la demanda, el regidor atribueix la pujada a la presència a la ciutat de “població jove i persones estrangeres amb més recursos que es mouen en lloguers de luxe i han fet que es reduís l'oferta assequible”.

També al portal immobiliari Idealista atribueixen la pujada al “desfasament que hi ha entre l'oferta d'habitatges en lloguer a la ciutat, que s'ha mantingut estable en els últims mesos, i la demanda d'aquest tipus d'habitatges, que s'ha disparat en el mateix temps”. “No hi ha una solució senzilla i a curt termini per a aquesta situació, tot i que en qualsevol cas caldrà augmentar el parc d'habitatges en lloguer de la ciutat construint habitatge social i posant en pràctica polítiques encaminades al fet que molts habitatges particulars entrin al mercat del lloguer mitjançant avantatges fiscals, seguretat de cobrament o altres estímuls per als propietaris”, apunten des de l'empresa.

La setmana passada, aquest portal i altres es van reunir amb l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, amb qui van coincidir en la falta d'oferta com a causa principal de les pujades. Els responsables del web asseguren que no poden incidir en els preus: “Des d'Idealista no podem incidir ni en els preus que els anunciants posen lliurement, ni animar cap propietari a posar el seu habitatge al mercat del lloguer”.

Amb 47 anys d'ofici, el president del Col·legi d'Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona (API), Joan Ollé, explica que el saldo de pisos que entren al mercat del lloguer i els que en surten és zero, mentre que la demanda augmenta. Cita també el turisme com a element de pressió i les estades temporals –d'uns mesos o anys– d'estudiants o professionals. La seva conclusió és que ens haurem d'acostumar al que suposa que Barcelona estigui en la primera divisió de les ciutats del món.

“Assumir que si ens volem comparar amb altres ciutats, suposa canviar d'estatus, i assumir que no tothom pot viure a l'Eixample, Gràcia, les Corts o Ciutat Vella, no hi ha més”, argumenta el veterà API: “Haurem de parlar d'Àrea Metropolitana, com a París o Londres, on la gent no es pot permetre viure al rovell de l'ou i haurà d'anar a viure a Terrassa, Sabadell, Rubí, Sant Boi o Vic”. “La qualitat de vida és increïblement millor i els preus són baixos, el problema és que no tenim mitjans de transport ràpids”, lamenta.

Ollé assegura que per al seu ofici que els preus pugin no és necessàriament positiu: “Si el mercat es comprimeix, tot i que pugin els preus, tenim menys mercat i més angoixat”. I respecte a la intenció de fixar preus de referència des de l'Administració, recela, i assegura que l'Incasòl, on es dipositen les fiances, ja sap com és el mercat.

Emancipar-se, missió impossible

CAMILO S. BAQUERO

Que el preu del lloguer a Barcelona ja supera el 15% del seu màxim històric és la dada que demostra la bombolla que està vivint la capital catalana. Però, com sempre, darrere de la xifra freda, hi ha qüestions que passen molt més per la pell. Grans drames o misèries quotidianes: no es pot ser un treballador mileurista, o un jove que vol emancipar-se, i aspirar a viure al centre de Barcelona. És una missió impossible. I a la resta de la ciutat, difícil.

Segons l'Observatori de l'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya, el nivell adquisitiu de les llars joves catalans (fins als 32 anys) és el segon més elevat d'Espanya. I el sou mitjà de les persones joves assalariades és el tercer més alt dels registrats a l'Estat. Catalunya, a més, té una taxa d'emancipació més alta.

Les dades del primer semestre d'aquest any, segons l'estudi, mostren que aquestes bones xifres no són suficients. Tan sols amb la capacitat adquisitiva de les llars joves catalanes es podria accedir amb plenes garanties de solvència econòmica a l'habitatge en propietat a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona.

I en el lloguer passa gairebé el mateix. “Haurien de dedicar la pràctica totalitat del seu sou, el 95,3%, a pagar el lloguer o el 67% del salari en el cas de compra. Per a les llars joves el lloguer d'habitatge representaria assumir un risc de sobreendeutament excessiu”, sosté l'informe.

Per a un professional jove, les possibilitats de trobar un pis d'una habitació que baixi dels 800 euros són properes a zero. No havien existit mai tants recursos, apps i webs per buscar pis i, paradoxalment, no havia estat mai tan difícil. 800 euros. Una xifra que sembla que no respon ni a criteris de metres quadrats ni a una taxació immobiliària. Un preu estàndard que no el modifica ni el fet de tenir la nevera o la caldera. El que el mercat vol.

La ciutat viu ara el fenomen del qual fa anys que es queixen els veïns de la Barceloneta. Les bústies s'omplen d'anuncis d'immobiliàries de luxe o notes fotocopiades de "vull comprar pis en aquesta zona" que van signades per Annes o Peres que en realitat amaguen grans empreses. Sense la possibilitat que els immobles acabin sent pisos turístics legals, molts propietaris decideixen vendre'ls i, en el seu legítim dret, treure'n els rèdits després d'anys esperant el moment oportú. Una decisió que, en la majoria dels casos, acaba per treure'ls del mercat de lloguer o posar-los a preus prohibitius.

La competència a l'hora de buscar un pis era abans amb altres estudiants o professionals joves. Era qüestió de paciència. Ara no és garantia de res. Poder anar a treballar a peu ha passat de ser un segell de la qualitat de vida barcelonina a tornar-se una utopia. Tocarà acostumar-se a viure a la londinenca?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Clara Blanchar
Centrada en la información sobre Barcelona, la política municipal, la ciudad y sus conflictos son su materia prima. Especializada en temas de urbanismo, movilidad, movimientos sociales y vivienda, ha trabajado en las secciones de economía, política y deportes. Es licenciada por la Universidad Autónoma de Barcelona y Máster de Periodismo de EL PAÍS.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_