Selecciona Edició
Connecta’t

Un país de tres terços

El recent Informe de Política Lingüística confirma el que sabíem: que el català és minoritari a Catalunya

Santi Vila lliura l'Informe de Política Lingüística a Forcadell.
Santi Vila lliura l'Informe de Política Lingüística a Forcadell.

S’ha convertit en un ritual, potser a causa de la transcendència que atorguem invariablement a la llengua. Es repeteix cada any, només de forma comparable al que passa amb la presentació dels pressupostos, quan els titulars de les dependències implicades posen amb llapis de memòria i dossiers per fer-nos saber que compleixen amb les seves obligacions. Aquesta setmana, doncs, s’ha presentat formalment l’Informe de Política Lingüística 2015.

Destaca sempre, en aquests casos, un parell de coses. La primera és la profusió de dades, exhaustives i extenuants, tant que desistiries d’avançar més enllà de la tercera plana quan et diuen que són 70.946 els inscrits en els cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística en 159 localitats, o quan més avall t’assabentes que s’ha obert un compte de Twitter (de manera estupenda en diuen “llançament d’un nou canal”) de Cinema en Català que té 1.416 seguidors (avui ja en són 2.534). I la segona cosa a destacar, i aquesta és més greu: la falta d’un pla.

El català és vist com una llengua de prestigi com a eina de relació

El més interessant de l’informe, a banda de la curiositat de cadascú per les dades, és la consolidació d’una tendència que, per constant, ha deixat de ser tendència i és un fet estructural. I és la divisió (ho poso en cursiva perquè no crec que la societat catalana estigui dividida en el sentit ple de la paraula) en tres terços poblacionals, amb una certa aritmètica aproximada, susceptible de retocs d’un any a l’altre: un 35,3% de població nascuda fora de Catalunya, i per tant majoritàriament no catalanoparlant; un 33,7% de població catalana i amb el català com a llengua inicial; i finalment, un 31% de població nascuda a Catalunya que té el castellà com a llengua primera. Malauradament, en aquestes dades sempre s’obvia un sector de la població que, per bé que no és estrictament resident a Catalunya, té una incidència cada cop més gran en l’equilibri sociolingüístic, com és el turisme, l’empremta del qual és notable en el sector serveis i en l’espai públic.

La segmentació lingüística en tres terços de la població és doncs un fenomen decisiu que té dues cares: la primera, la consolidació del català com a llengua estancada (com a primera llengua), ja que sembla haver topat amb un sostre de vidre al 35%; i la segona, el fet que, prenent només la població nascuda a Catalunya, el català sigui efectivament majoritari, amb un 52% com a llengua inicial i un 56,6% com a llengua d’identificació. El català, doncs, és llengua majoritària dels nascuts a Catalunya però és minoritària en el seu conjunt.

Poc importa, en aquest punt, la profusió de dades sobre si s’han fet tants devedés en català, o si la premsa digital és més catalana que no. Importa la falta d’unes línies mestres que marquin un camí, que plantegin objectius a mitjà i llarg termini, que busquin estratègies que facin que els tres terços s’imbriquin i es dilueixin. En part, ja ho tenim: amb dades de l’any 2013, sabem que sap parlar català un 80,4% de la població, un percentatge que, per força, inclou tots els nascuts a Catalunya (alguna excepció hi deu haver, però deuen ser poques) i una generosa població forana. És aquest el territori en el qual s’ha d’incidir, el del coneixement de la llengua per part de la gent vinguda, antesala de l’ús, la identificació i la transmissió.

Si el coneixement de català és tan superior al percentatge irrisori com a llengua primera és perquè, per fortuna, el català és vist com una llengua de prestigi, entenent per prestigi no pas una connotació socialment elevada, sinó la percepció de la seva importància com a eina de relació. Però aquí els mitjans esmerçats no estan a l’altura, amb un generosíssim malbaratament de recursos (catalanitzar la justícia, per exemple) davant l’èpica del voluntariat, símbol de la normalització lingüística dels últims anys per a l’acollida de la població nouvinguda, un projecte que ens ha de fer enorgullir pels voluntaris però avergonyir pels polítics: no es podrà trencar el país dels tres terços sense un pla i sense mitjans.