Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Espanya, portes obertes

L'esforç de persuasió per a una tercera via s'ha de dirigir cap a fora, on fins ara l'única resposta ha estat el silenci

Disposem d’un autèntic torrent literari i filosòfic per ajudar-nos en la meditació posterior a les grans derrotes, en poques ocasions tan necessària com en una de tanta envergadura i transcendència com la que Donald Trump ha propinat contra pronòstic a Hillary Clinton, als demòcrates, a les empreses enquestadores, a la comunitat de periodistes, experts i politòlegs i l’establishment dels EUA i Europa en el seu conjunt.

La dimensió de la gesta és doble: pel pes de la superpotència, amb les conseqüències que comporta per a tot el planeta, però també pel seu caràcter de lliçó gairebé definitiva sobre les arts del poder, les eleccions i la democràcia en una culminació difícilment superable del moment populista que vivim.

Artur Mas, el president emèrit que va voler conduir Catalunya fins a la independència, ha tret les seves pròpies conclusions —mal vistes, per cert, des del seu propi camp— en considerar Trump, probablement amb justesa, com un mirall digne per als anhels sobiranistes. Encara que a alguns els faci mal la proximitat, Mas és dels que pensa que també per Trump tot està per fer i tot és possible quan se sap aprofitar l’oportunitat impensable que depara la bona fortuna. Això, per cert, no és exactament populisme, sinó maquiavel·lisme pur.

El bon polític no és el qui té bona sort, sinó el qui crea les condicions perquè rodi la ruleta de l’atzar i caigui del seu costat. Cerca la sort i l’aprofita quan la troba. Per cercar-la primer, cal saber desestabilitzar, d’altra manera l’atzar no es desplega. Per aprofitar-la, cal tenir bons reflexos. Aquesta vella lliçó és més vigent encara quan les batalles electorals es juguen en marges estrets, i victòries i derrotes es juguen en el full de la navalla.

Artur Mas ho sap. Sap de l’etern empat que reflecteixen les enquestes entre partidaris i adversaris de la independència i de la pèrdua d’impuls del moviment que va voler encapçalar en solitari. Tot i els fulls de ruta circulars i prorrogats o del referèndum declarat inevitable —sí o sí, sempre que la CUP aprovi els pressupostos—, té consciència que l’actual batalla ja ha acabat i només es pot mantenir en el pla de les aparences, de la postveritat.

Així i tot, res del que ofereixi el Govern de Rajoy tot just instal·lat podrà dissuadir l’independentisme dels seus propòsits. Totes les previsions condueixen a situar-nos abans d’un any en unes eleccions catalanes avançades, convocades amb intenció i soroll constituent, en un nou escenari de confusió i de tornada al punt de partida de sempre, en el qual les urnes electorals substitueixen les consultes impossibles, abans de tornar a començar. Sense sortida a Catalunya, i sense resposta útil que arribi des de fora.

Per a una paràlisi tal, no exempta de perills, hi ha molt pocs remeis. Un és el que pugui sorgir d’una situació d’inestabilitat extrema, com la que els populismes aspiren a crear a Itàlia amb Cinque Stelle i a França amb Marine Le Pen, amb el malson d’una onada extremista que liquidi i obri en canal el projecte europeu. L’altre, per desgràcia més improbable, és la sobtada aparició per primera vegada d’una oferta seriosa i substancial de diàleg polític per part del Govern espanyol que alteri el full de ruta sobiranista, divideixi els seus components actuals i obligui almenys els més moderats a entrar en uns acords eficaços i concloents.

Aquest és el remei que somien i esperen els partidaris de la tercera via entre status quo i independència, catalanistes moderats a la recerca de l’independentisme desenganyat —que ja comença a existir— tot just constituïts des de la passada setmana en la plataforma Catalunya, Portes Obertes, nom que contrasta amb les portes amb pany i clau amb què el món exterior ha acollit fins ara, no tan sols l’independentisme, sinó també qualsevol demanda de resposta política.

Per més que segueixi el debat interior, la pilota és ara a l’altra teulada. Dins de Catalunya tot està jugat i és difícil que canviïn les tendències després de sis anys de mobilització. Els resultats momentàniament obtinguts per Rajoy amb el seu immobilisme són tota una apologia de l’statu quo o com a màxim d’un reformisme minimalista, que troba la màxima comprensió en una població espanyola tan fastiguejada amb el procés sobiranista com ho estan els mateixos catalans. Això és el que fa que sigui al conjunt d’Espanya on és més peremptori l’esforç de persuasió.

Deixar les coses com estan, perquè les arregli el pas del temps, és obrir espais a la fortuna maquiavèl·lica, aquesta oportunitat brindada per l’atzar que el príncep sap captar a l’instant quan vol crear el caos abans de vèncer. Com Trump.