Fuites de gas secessionista
Hi ha signes evidents d'una deterioració general de la causa independentista. Després de la descomposició del mapa polític català, reconstruir els espais de pluralisme no serà fàcil
L’actual deterioració conceptual i social de l'independentisme té a veure amb factors múltiples i un dels fonamentals és la desvinculació de les classes mitjanes. Un altre factor, més o menys important, és la insubstancialitat intel·lectual dels seus formuladors més visibles, alguns dels quals estan fent marxa enrere, tot i que, evidentment, obvien la seva responsabilitat i atribueixen la crisi secessionista a errors polítics que en el passat van merèixer la seva adhesió total. Aquestes coses passen a les millors famílies. En saltar d'un tren a un altre, el propagandisme acostuma a prescindir del pudor. Sense cap concepció rigorosa, a cop d'improvisacions des dels temps d’Artur Mas, l'argumentació independentista va anar passant a mans dels friquis o dels arribistes que donaven cops de colze per estar a la primera fila del que veien a punt de convertir-se en realitat. Va passar amb la commemoració oficialista del 1714 i va anar degenerant fins a les tesis que Cervantes era català, que els catalans havien descobert Amèrica o que la immensa majoria dels catalans desitjaven viure en una Catalunya independent.
En aquest front argumental, l'actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, està ocupant un espai fix. Desconèixer o no reconèixer el que és un Estat o quines són les normes de la Unió Europea és un aval escàs tant per presidir una institució autonòmica que representa teòricament tots els ciutadans com per ser la més alta representació de l’Estat a Catalunya. Seria conseqüent que Carles Puigdemont renunciés a aquesta condició i que el que queda del seu partit hagués decidit no presentar-se a les eleccions legislatives. Si la independència és a tocar i amb el suport d'una immensa majoria de catalans, com s'explica que Puigdemont vulgui crear un Estat independent i simultàniament representar el que ja considera obsolet i antidemocràtic? I mentrestant, ERC –per un procés potser explicable però de mecanismes confusos– segueix atraient més vots per l'ambivalència d'un Oriol Junqueras que va a buscar pactes econòmics a Madrid i aquí manté el silenci d'una tomba, a l'espera d'atreure alhora els vots del pujolisme i de la CUP.
En aquesta descomposició del mapa polític català, Puigdemont serà un precursor o un futur boc expiatori? En el precís moment en què el nou Govern central aconsegueix que Espanya no sigui multada a causa del dèficit i segueixi rebent fons estructurals de la Unió Europea, apareix Puigdemont i diu que Espanya “no només ha desconnectat de Catalunya, sinó també d'Europa”. És un notori error d'apreciació, precisament en el moment en què Espanya reafirma les seves posicions a Brussel·les i manté la seva relació positiva amb l'Alemanya d’Angela Merkel. Tanta absurditat és un indici més de la deterioració general de la causa independentista. Vegeu la ranera de TV3 i la seva baixa audiència. I canviar d'opinió es concreta dient “em vaig equivocar” i no “jo ja ho deia”. Reconstruir els espais del pluralisme de Catalunya no serà fàcil.
La coalició de l'activisme mediàtic proindependentista està esquerdant-se de forma tangible i, al mateix temps, penosa. Diguem que el càsting ha estat funest, començant pel conseller Raül Romeva, si es tracta d'Europa, i per les directrius de l'entorn digital secessionista com a punta de llança mediàtica. El sondeig més recent de l'Institut de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona dóna el perfil d'una Catalunya molt diferent de la que creu que presideix Carles Puigdemont. Les restes de Convergència –deslligada d’ERC– passarien a ser el tercer partit més votat, amb un 12,5%.
Els ciutadans de Catalunya que votarien en contra de la independència passen d'un 27,3% a un 33,8%. La fragmentació general és evident: 45% a favor d'un acord amb Espanya, mentre que el 37,8% es manté en l'exigència de la secessió. Com a complement, el 39,7% dóna per fet l'acord amb Espanya, mentre que un 16,5% creu necessari independitzar-se. Una altra dada molt indicativa: un 28,3% opina que en un moment o altre s’abandonarà el procés. Aquest és un altre tret del deteriorament independentista. En realitat, és el que en privat la majoria de nacionalistes de vell encuny desitjaria: desenganxar el seu vagó del comboi d'un procés que va arrencar sense prou suports, amb un combustible de qualitat millorable i amb uns arguments intel·lectualment inconsistents i pintorescs. El problema és com es pot fer.
Valentí Puig és escriptor
