Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La impostura antisistema

Proliferen els polítics que es declaren en contra del que ells mateixos han contribuït a edificar. Després de desconnectar amb la societat, creuen que és el que la gent vol sentir

L’efecte Trump és una plaga. Són temps curiosos aquests en què els representants del sistema es presenten com antisistema. Diumenge que ve la dreta francesa celebra les primàries per triar el candidat a les presidencials. Tots els participants menys un, Alain Juppé, s'autoqualifiquen d’antisistema. Bling-bling Sarkozy es presenta com el candidat que “parla als francesos de les coses de cada dia”, contra “una elit a la qual tot li està bé”. L'enarca Bruno Le Maire promet “posar fi a l'antic règim i la tecnocràcia”. Fins i tot el discret i tímid conservador François Fillon s'apunta a la subhasta contra la classe dirigent, “arrogant i ineficaç”.

Sarkozy va ser president de la República, el 2008 va prometre reformar el capitalisme i quan el van fer fora França seguia igual que quan va arribar. François Fillon va ser primer ministre amb Sarkozy. Què van fer per canviar aquest sistema tan degradat? Només Alain Juppé manté la decència de no entrar en aquesta penosa subhasta, que té com a objectiu l'electorat de Marine Le Pen. És el preferit en les enquestes, hi haurà una altra sorpresa?

Per si no fos prou, el jove Emmanuel Macron, exministre d'Economia d’Hollande, acaba d'anunciar la seva candidatura per lliure a la presidència de la República, com una “revolució democràtica profunda” contra “un sistema bloquejat”, amb la cantarella que ell no se situa ni a la dreta ni a l'esquerra sinó al servei de tots els francesos. Va haver-hi un temps en què la dreta i l'esquerra es presentaven amb orgull, defensaven les seves posicions i confrontaven les seves idees sense cap vergonya. Ara toca dir que s'està contra allò que ells mateixos han contribuït a edificar, perquè després d'haver perdut peu en la seva relació amb la societat entenen que és el que la gent vol sentir. Patètica deriva de la política, a la qual alguns anomenen postveritat.

El diccionari d'Oxford ha definit aquesta paraula de moda. Postveritat: “Relatiu o referit a circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en l'opinió pública que les emocions i les creences personals”. Si és així, no veig la novetat: les emocions i les creences personals han tingut sempre un paper molt important en política. D'altra manera com s'explica el pathos revolucionari o nacionalista o resistencialista o el furor competitiu amb què la gent busca reconeixement social?

La novetat no és la influència de les creences i les passions sinó la incapacitat de la política institucionalitzada per captar-les, instal·lada en una lectura economicista, tecnocràtica i estadística de la realitat. La postveritat rau en les mentides dels que intenten atreure la gent presentant-se com el que no són i prometent el que no creuen. I el que és greu és que la ciutadania s’ho prengui seriosament.

Aquest impostat furor antisistema és simptomàtic. En primer lloc: és un reconeixement que el model socioeconòmic que anomenem globalització no funciona satisfactòriament, perquè reparteix els costos i beneficis d'una manera tan injusta que amenaça directament la cohesió de les societats. En segon lloc: confirma la impotència de la política, els que ara es presenten com antisistema no van canviar res quan van governar.

En tercer lloc: la incapacitat de posar límits a la deriva financera del capitalisme està provocant una reacció proteccionista, de replegament dels països a les seves fronteres tradicionals. Com diu Bruno Latour és urgent obrir un camí entre la utopia globalitzadora i la utopia del retorn al passat. En quart lloc: aquest furor antisistema de reconeguts representants del sistema, converteix la política en una dialèctica entre els falsos antisistema i els que segueixen reconeixent-se en el sistema, invocant, com va fer Obama a Grècia, la reforma. I ha posat de moda el discurs de la moralització del sistema. És moralitzable el capitalisme? Crec que no, però ho deixo per a un altre dia.

En cinquè lloc: aquesta reducció del debat polític al pla A (Clinton, Juppé) i el pla B del sistema venut com antisistema (Trump, Le Pen o Sarkozy) posa en evidència el fracàs de l'esquerra i la necessitat d'una pressió ciutadana que reequilibri una política que camina imparablement cap a l'autoritarisme iliberal i postdemocràtic. No crec que sigui necessari recordar la llista: Trump, Putin, Xi Jinping, Erdogan, Orban, Al-Sissi, Maduro, Duterte i tants d’altres.