Selecciona Edició
Connecta’t

La cara amable i més catalanista del PP

Millo rep l’encàrrec de recompondre la relació del Govern per frenar el secessionisme

El líder del PP català, Xavier García Albiol i, a la dreta, Enric Millo.
El líder del PP català, Xavier García Albiol i, a la dreta, Enric Millo. EFE

Fidel col·laborador d’Alícia Sánchez-Camacho i diputat en cinc legislatures, Mariano Rajoy ha confiat a Enric Millo, portaveu del grup popular al Parlament, la Delegació del Govern a Catalunya per recompondre la imatge de l’Estat i combatre l’independentisme des de l’amabilitat. L’operació està destinada a buscar un acostament amb les institucions catalanes que s’han sentit fustigades per la delegada fins ara, Llanos de Luna, que, des del 2011, ha presentat més de 400 recursos contenciosos administratius contra ajuntaments perquè havien pres decisions relacionades amb l’independentisme.

Partidari del diàleg, feia anys que Millo (Terrassa, 1960) advertia els alts dirigents del Govern —moltes vegades clamant al desert— de la magnitud del procés secessionista i de la necessitat de fer gestos com millorar la inversió en infraestructures o el finançament. El primer, sens dubte, és el seu nomenament. Soraya Sáenz de Santamaría, designada per Rajoy per dirigir la denominada carpeta catalana, ha pensat en aquest home amable, de bon tracte, amb sentit de l’humor per a la Delegació del Govern a Catalunya. Millo, malgrat l’adscripció política que té, tendeix a destensar i, si cal, fins i tot somriu els diputats de la CUP en situacions d’alta tensió, com va passar el juny passat, quan els anticapitalistes van vetar els pressupostos catalans.

Casat —el 2012 es va sotmetre a una operació per donar un ronyó a la seva dona, que tenia una malaltia renal— i pare de tres fills —un dels quals és casteller i una altra apareix en un llibre defensant el referèndum independentista—, Millo és economista. Va ser l’ideòleg del model de finançament singular per a Catalunya contra el qual van abominar els barons del PP. Va ser militant d’Unió Democràtica i delegat del Departament de Treball de la Generalitat entre el 1991 i el 1995. El jutge el va imputar per relació amb el cas Pallerols, de finançament irregular d’Unió, però en va ser exculpat (no així el partit).

Va ser diputat per CiU entre el 1995 i el 2003, i la seva mala relació amb Antoni Duran i Lleida va fer que marxés d’Unió, i poc després va ingressar, sota el guiatge de Josep Piqué, al PP, quan l’exministre va voler fer a la formació un gir catalanista. Aquest traspàs és un dels episodis més foscos de la seva carrera: Joan Puigcercós, exdiputat d’ERC, va revelar que Millo va voler entrar a la formació independentista, però que ell mateix li ho va desaconsellar. El popular ho va negar de manera fulminant i va amenaçar amb accions legals.

Acostumat a resistir a Girona amb un partit que és com un llogarret gal al mig d’un imperi independentista —els escons del PP en aquesta província sempre pengen d’un fil—, Millo havia quedat aparentment descol·locat en el grup parlamentari després que Alícia Sánchez-Camacho se n’anés a Madrid. Fins i tot va arribar a circular la hipòtesi que seria candidat a les generals per anar al Congrés.

Pel seu tarannà, difícilment caurà en frases despectives com les que sol fer servir l’actual líder del partit a Catalunya, Xavier García Albiol —“l’independentisme és una forma de vagància”—, ni tampoc no se’l veurà mastegant xiclet a l’escó com altres persones de la direcció. Però és un ferm defensor de la legalitat i considera un autèntic disbarat el procés secessionista. Ara falta veure fins a quin punt podrà destensar i quin camp de joc li marcaran.