Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Kluge o l’antídot

Per la seva formació jurídica, el cineasta alemany ha aconseguit ampliar els límits institucionals que enrareixen l’esfera pública i els formats televisius

Formidables raons per deambular per la Virreina, somrient i amb certa alegria del pensament. Pot ser en l’exposició del dibuixant i cabareter francoargentí Copi (Buenos Aires 1939-París 1987), una presència i una obra que semblaven perdudes en el buit de l’ahir. Pensar feliçment també, en un contrast ben aconseguit, a la mostra sobre el cineasta alemany Alexander Kluge (1932), un paio imaginatiu i crític que des de fa trenta anys només treballa per a la tele, gairebé sempre la privada. Un mestre de la televisió.

Jardins de cooperació. Un títol aportat per ell mateix, que s’ha abocat (sense cobrar) en la preparació d’aquesta expo, fidel a la seva idea de contribuir a sembrar i cuidar “jardins de cooperació al mig de la jungla informativa”. Dies propicis per conèixer-lo millor, per considerar una trajectòria i un criteri audiovisual tan centrats en la història i el present, quan el president electe de la primera potència mundial ha arribat al cim del seu país a partir d’un reality show conduït durant setze anys per ell mateix, amb un to verbal i ideològic que ara identifiquem millor. Kluge o l’antídot.

El seu món és un bosc d’imatges i paraules que es trenen, sovint a partir de la premsa popular il·lustrada. Kluge ha realitzat 55 films, entre llargmetratges i curts, i la sensacional xifra de 3.000 programes de televisió. Ha evitat ser un ‘autor de culte’, etiqueta que confina als llimbs i redueix qualsevol a un nom en una obra ni vista ni llegida. No, no, Kluge no està per a això. Un col·lega de la mateixa generació al seu país, productor de cinema i de televisió de cineastes que començaven, en el seu cas a la televisió pública, Eckart Stein, el descriu com “un dels nostres millors pirates”. Per la seva formació jurídica, Kluge ha aconseguit forçar els límits de tantes martingales institucionals que des de fa anys enrareixen l’aire de l’esfera pública, aquest atabalat món nostre d’imatges. Per a demostrar que la tele és servei públic fins i tot si és privada, i que el seu potencial expressiu és un dels tresors de la cova.

Bé, és difícil creure-ho vista la tele que hi ha per aquí. Kluge presenta a Barcelona formats televisius sorprenents, acabats d’inventar, alguns per a l’expo. En un minut veus en imatges, que inclouen el text, un poema d’Ingeborg Bachmann sobre la Callas, o desfilar un centaure de Leonardo da Vinci transformat en somni a la petita pantalla. Escoltes una jove que parla amb gust i criteri del desig que mou la literatura com mou la vida. Un altre tipus, amè i cordial, t’apropa els principis del filòsof Spinoza, el gran panteista, per al qual, ens diu l’entusiasta expert, si el pensament no produeix felicitat, per a què?

Kluge aconsegueix el que propugna: les paraules, les imatges i la música –els tres camps del seu treball—són mitjans de producció de sentiments. Res a veure amb el sentimentalisme: aquesta producció de sentiments és l’ala pràctica de les idees sobre el món i sobre la història.

Un pirata, deia. Vinculat des de jove a l’Escola de Frankfurt, el seu mentor va ser Adorno, que el va dirigir cap a la imatge. Va ser un dels impulsors del nou cinema alemany, a partir del Manifest d’Oberhausen de 1962. En els seixanta i setanta va fer sobretot cinema: Els artistes sota l’envelat del circ: perplexos, o un dels episodis d’Alemanya a la tardor (film que es pot veure sencer a l’expo), dos dels seus títols. Més que esdevenir autor, organitza llavors els cineastes i emprèn batalles legals per ampliar la producció pública de cinema. Així, la pressió professional fa que la llei de 1973 obligui les cadenes a invertir més en cinema. Els seus esforços aconsegueixen també que la comissió federal doni diners no només per a adaptacions literàries sinó per tractar temes socials. El 1984 fa un gir dràstic i s’allunya del cinema per fer únicament tele.

També llavors aconsegueix el que semblava impracticable: dotar de continguts culturals un medi que es privatitzava i convertia en mercaderia de consum ràpid. En col·laboració amb el setmanari Der Spiegel i l’agència de publicitat japonesa Dentsu, desenvolupa llavors programes culturals per a la televisió per satèl·lit i per a emissores privades com RTLplus i VOX.

I així segueix Kluge. Sense deixar d’escriure ni de teixir imatges formidables; cooperant; fent rumiar, i somriure.