Selecciona Edició
Connecta’t

En passar la calor

...i el demandant, si no era obtús o carregós, deixava córrer la proposta

Ho deia Fuster, el lúcid Joan Fuster, quan algú li proposava de fer alguna cosa que no li abellia: “Ara, en passar la calor”. O, si era hivern: “Ara, en passar el fred”. Una manera de driblar a qui, a les moltes coses que l’assagista havia de fer per a guanyar-se la vida, o per ambició intel·lectual, volia sumar-li compromisos que l’en desviaven en benefici, quasi sempre, del demandant. Un pròleg, la participació en un jurat, un text per a un catàleg, l’assistència a un sopar... Romanços que torpedegen la rutina horària de qui vol fer coses de trellat, que vagen més enllà de la fàtua vida social. “En passar la calor”, deia, i el demandant, si no era obtús o carregós, deixava córrer la proposta. I jo em pregunte si no és això el que ens suggereixen, sense dir-ho, els governants d’un País Valencià que imaginàvem radicalment canviat i prement l’accelerador en direcció contrària a la dels anteriors governs. Si més no en qüestions culturals.

El País Valencià té un problema, i aquest problema és el dos per cent. El dos per cent que és l’índex de lectura en la llengua pròpia. El més baix de la península. Una malaltia que exigeix un tractament d’urgències, de cures intensives, i no un de dilatori. Els valencians no lligen en la seua llengua. Per què? Perquè no hi ha bona literatura en la seua llengua? Fals: puc fer una llista ben llarga de llibres i d’autors que valen molt la pena, en qualsevol gènere, de qualsevol procedència dins l’àmbit de la nostra geografia lingüística, que estan, si no millor, al mateix nivell que ho puguen estar els d’altres llengües. Tanmateix, tot i tindre, en quantitat i qualitat, aquest nivell, la promoció i la difusió, per part de les institucions valencianes, voreja el zero.

Hi ha una literatura digna, però és a l’ombra, desconeguda per al públic. És obvi que, per als governants —com per a tothom—, hi ha una distància entre el desig i el que es pot fer. He vist, però, que els anteriors governants no miraven pèl a l’hora d’acostar-se al seu desig: l’aniquilació d’una llengua, la pròpia, que veien com un destorb. Per què no som, encara, dins de l’Institut Ramon Llull, dedicat a prestigiar i a internacionalitzar els nostres creadors? Per què una fàbrica descentralitzada de lectors, com són els clubs de lectura, no té cap ajut valencià? Fa mal de pensar que, amb tant d’interès per marcar territori amb el nou Diccionari normatiu valencià, no se’n marque en ajuts a la promoció i a la difusió de la creació pròpia. Han canviat coses, cert, però semblen més de façana que no de fons. Es pot justificar que, un any i mig després del canvi de govern, continuem sense senyal dels mitjans de comunicació en la nostra llengua? Són romanços, tot això? És una collonada, això del dos per cent? “Ara, en passar la calor”, deia Fuster. És aquest, el missatge? Si ho és, digueu-ho clar, sense subterfugis. No és noble, enganyar la gent.