Una lliçó d’amor per la música
L’art d’Alicia de Larrocha va marcar el rumb d’una carrera triomfal als millors auditoris del planeta
En l’art d’Alicia de Larrocha, la devoció per la música, i una honestedat a prova de bombes, van marcar el rumb d’una carrera triomfal als millors auditoris del planeta. Mai abans d’ella, ni tampoc després, una artista espanyola va aconseguir mantenir durant més de quatre dècades una posició privilegiada i una presència constant en el circuit de les grans orquestres dels Estats Units. Només el director Rafael Frühbeck de Burgos, amb qui, per cert, va realitzar memorables concerts i enregistraments, va mantenir aquest estatus al competitiu mercat nord-americà. Però ella, com a dona i com a pianista, va haver de lluitar contra tot tipus de prejudicis.
Alguna que una altra mà negra, alguns lobbies, van trigar més del compte a acceptar el triomf ple d’una dona pianista en determinats repertoris. Una cosa era parlar de les seves mans, petites —i per això la seva tècnica era tan especial i sorprenent en qüestions de digitació i potència sonora— i una altra posar en dubte la seva capacitat de brillar en tot tipus de repertoris per la seva condició de dona pianista.
I va acabar derrocant barreres i prejudicis pel seu carisma: el 1972 va ser capaç de posar dret el públic del mític Carnegie Hall de Nova York tocant de manera fulgurant —hi ha un memorable enregistrament en directe, dirigit per André Previn— el Concert per a piano núm. 3 de Serguei Rakhmàninov, etiquetat com una obra d’homes per alguns mànagers, amb més estupidesa que arguments musicals.
Va haver d’aprendre les regles del joc, entre elles pagar de la pròpia butxaca el seu recital de presentació a Nova York el 1955, al Town Hall, pràctica habitual de la totpoderosa Columbia Artits, que invertia els seus recursos a publicitar l’esdeveniment. L’ascens va ser lent, però, des del convenciment que sense un èxit continuat als Estats Units no es podia tenir una veritable carrera internacional, i va construir una gran carrera, sense concessions, amb la representació artística de Herbert Breslin als Estats Units, mentre la inoblidable Felicitas Keller li feia d’agent a la resta del món.
Ja ningú es va atrevir a discutir la seva genialitat com a intèrpret, com a gran dama del piano i com a pianista, sense més etiquetes. I és que tocava Rakhmàninov com les grans llegendes del piano de tots els temps. Tocava igual de bé qualsevol repertori, i ho feia amb una sensibilitat musical, un respecte total a la partitura i una expressivitat desbordant.
Va aprendre amb el seu venerat mestre Frank Marshall els secrets de l’estil i el geni d’Enric Granados, Isaac Albéniz i Manuel de Falla; el 1941, amb 17 anys, va tocar per primera vegada al Gran Teatre del Liceu Noches en los jardines de España, dirigida per José Cubiles, i durant tota la seva vida va ser la màxima referència en aquesta obra. Per no parlar de les seves magistrals Iberia i Goyescas.
Naturalment, en un món tan propens a les etiquetes com el de la música clàssica, la seva fama com a intèrpret de referència de la música espanyola la va acompanyar durant tota la vida, però el seu repertori, del barroc a la música del seu temps, no coneixia límits. Les seves interpretacions de les obres de Falla, Albéniz, Granados, Turina i d’altres grans compositors que van ser els seus grans amics —Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Carlos Suriñach—, romanen com un tresor musical imbatible. Però no és menys transcendent la seva afinitat i mestratge en Bach, Mozart, Haydn, Beethoven, Chopin, Schumann, Ravel, Scriabin i un llarg etcètera.
Encara que mai li van agradar ni els discos ni la fredor de l’estudi d’enregistrament, el seu llegat discogràfic oficial, en els segells Hispavox, Decca i BMG, és fabulós; però hi ha molts tresors per descobrir, centenars d’enregistraments privats de concerts, en directe, conservats en l’arxiu familiar que la seva filla, Alicia Torra de Larrocha, projecta divulgar per enriquir el seu llegat: una selecció d’aquests meravellosos enregistraments, amb peces de Rakhmàninov, Chopin, Liszt, Scriabin, Ravel, Mompou, Marshall i Juan Torra, veu la llum en el disc que acompanya la seva primera biografia, escrita per la periodista Mònica Pagès Santacana des de l’admiració profunda.
