Selecciona Edició
Connecta’t
Govern d'Espanya

Jorge Fernández, la bèstia negra de l’independentisme

El tortuós camí polític i religiós de l'exministre de l'Interior: de l'entorn centrista de Suárez a representar la dreta més repudiada pel Parlament

L'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, al Congrés. Ampliar foto
L'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, al Congrés. EFE

Jorge Fernández Díaz està aquests dies sensible i desconcertat. Amb 66 anys i després de passar per 12 càrrecs de rellevància i diverses etapes d'ostracisme no s'esperava un final tan abrupte a la seva llarga carrera política de gairebé 40 anys. Creu –i ho sostenen també al seu entorn– que s'està produint “un acarnissament injust” sobre un personatge que ofereix públicament un posat sec, introspectiu i autoritari, però que també té un tarannà més dialogant i de consens del que aparenta. En el que partidaris i detractors coincideixen és que el combat contra el nacionalisme català ha estat una fixació fins a convertir-se en la seva “bèstia negra” i en la raó última de la reprovació aprovada per tota l'oposició al Congrés, que manté ara el seu veto perquè ocupi qualsevol càrrec representatiu després de ser acusat de promoure una policia patriòtica per investigar i promoure escàndols falsos de partits independentistes.

En la llarga trajectòria de Fernández Díaz hi ha hagut moments crítics, alts i baixos i recompenses. La seva perseverança i capacitat de resistència li han permès convertir-se en la gran referència fa dècades de la dreta espanyolista catalana fins a fundar gairebé l'estirp dels Fernández, que ha ocupat els principals càrrecs d'Aliança Popular (AP) i del Partit Popular a Catalunya. Però Jorge Fernández Díaz (Valladolid, 1950) no és de partida catalana ni tampoc originari d'AP.

Fernández Díaz va ser el segon de deu germans d'un matrimoni entre un val·lisoletà (tinent coronel de cavalleria i subinspector de la Guàrdia Urbana de Barcelona durant el franquisme) i una navarresa que van anar a viure a la capital catalana quan ell amb prou feines tenia tres anys. Aquí va estudiar, es va criar i als 28 anys va treure un dels primers números de l'oposició per a inspector de treball. Va ser la seva porta d'entrada a la política però sota el paraigua de la UCD d'Adolfo Suárez quan, destinat a Astúries, va conèixer Rafael Calvo Ortega, el llavors ministre de Treball del president centrista. Després ja va fer tota la trajectòria d'UCD a CDS i més tard al PP, sempre lligat a les llistes a Barcelona com a assot i fusta en principi moderada del nacionalisme de Jordi Pujol. Fins que va arribar l'etapa de José María Aznar al capdavant del PP, que el va condemnar a un altre desterrament intern.

El 1990 el PP d'Aznar buscava el seu lloc ideològic a Catalunya, menys antic i més conflictiu contra els nacionalistes, i va ser Fernández el que va fitxar Alejo Vidal Quadras, que al cap de poques setmanes el va postergar i arraconar.

El 1991 governava Espanya el PSOE i va aconseguir un pacte autonòmic que va gestionar al PP com a subsecretari nacional Rajoy i que es va nodrir d'idees d'una de les veus autonòmiques llavors més rellevants del partit: Jorge Fernández. A partir d'aquí van treballar junts.

El 1996, després del pacte del Majestic, d'Aznar i Rajoy amb Pujol i CiU, Vidal Quadras va ser decapitat i el PP va haver de nomenar a Alberto Fernández Díaz, germà petit de Jorge, per pacificar les seves aigües a Catalunya.

Jorge Fernández ja era a prop de Rajoy, amb qui va compartir càrrecs en els quatre ministeris pels quals va passar l'actual president del Govern espanyol. El 2011, quan Rajoy va guanyar després de la llarga travessia per l'oposició, Fernández aspirava a un càrrec més institucional que no pas de xoc en primera línia. Com que havia estat vicepresident de les Corts va arribar a somiar amb la presidència del Congrés. Rajoy va tenir un gest i li va encarregar, per la seva experiència, el Ministeri de l'Interior. Va ser un regal enverinat per la patata calenta del desafiament independentista.

Jorge Fernández no es va acovardir i va contraatacar o, en el millor dels casos, va deixar actuar al que internament es coneix com la policia patriòtica: un grup de comandaments policials destinats a desprestigiar amb escàndols prefabricats els dirigents nacionalistes. Un enregistrament al seu propi despatx el va delatar, tot i que encara s'ha de provar judicialment la seva implicació directa. El Parlament el va reprovar i Rajoy el va deixar caure en la seva recent remodelació del Ministeri de Defensa que anhelava com a colofó de la seva carrera en un moment d'exaltació màxima de la seva conversió religiosa. En aquesta etapa crítica es refugia diàriament a la missa, en els passejos amb la seva gossa Lola i els seus dos néts, en la seva verge de la Immaculada Concepció i en Marcelo, el nom que li ha posat al seu àngel de la guarda.

MÉS INFORMACIÓ