_
_
_
_
_

Picasso torna al MNAC

El museu exposa 40 obres del pintor al costat de les pintures murals romàniques

José Ángel Montañés
'Estudi de cap per a nu amb tovallola' i 'Bust d'home per 'Les Senyorets d'Avinyó', de Pablo Picasso, les dues del 1907.
'Estudi de cap per a nu amb tovallola' i 'Bust d'home per 'Les Senyorets d'Avinyó', de Pablo Picasso, les dues del 1907.Andreu Dalmau (EFE)

Fins al 2007 el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) no va penjar a les seves parets una obra de Pablo Picasso. Va ser Dona amb barret i coll de pell, una pintura del 1937 que l’Estat havia dipositat després de la dació en pagament de cinc milions d’euros que havia realitzat Abertis. Per celebrar-ho el museu va reunir, durant uns mesos, altres obres, filles del mateix pare, perquè el retrat de Marie-Thérèse Walter no es trobés sol. Però la relació de Picasso amb el MNAC ve de lluny. El malagueny va visitar el MNAC al setembre del 1934, un dia abans de la seva marxa definitiva d’Espanya. Havia anat a conèixer la sala en la qual s’exposarien les 22 obres de l’artista que l’Ajuntament de Barcelona acabava de comprar al col·leccionista Lluís Plandiura; un projecte que mai no es va arribar a realitzar.

'Vanitas' de 1946, una de les calaveres pintades per Picasso.
'Vanitas' de 1946, una de les calaveres pintades per Picasso.RMN-GRand Palais, Béatrice Hatala

Picasso va aprofitar la seva visita, segons recorden les cròniques periodístiques, per conèixer la col·lecció d’art romànic; unes obres que sens dubte el van influir des d’aquest moment. 82 anys després d’aquella visita, el MNAC reuneix en l’exposició “Picasso romànic”, organitzada juntament amb el Museu Picasso de París i comissariada per Juan José Lahuerta i Emilia Philippot, 40 olis, dibuixos, ceràmiques i escultures de l’artista que s’exposen en tres àmbits de les sales romàniques, la millor col·lecció de pintura mural del món, a més d’un conjunt de documents inèdits, llibres, fotografies, cartes i postals que li van enviar amics com Joan Miró o Joan Vidal Ventosa, amb imatges d’obres romàniques, que il·lustren aquesta relació i interès pel romànic, sobretot els seus signes i símbols senzills però potents. “No es tracta de veure les diferències o semblances entre les pintures medievals i les obres de Picasso sinó les ressonàncies, ja que una de les principals característiques de l’obra de Picasso és la seva capacitat de transformar qualsevol influència en alguna cosa pròpia”, va explicar Lahuerta.

Calavera picassiana de les pintures romàniques de Sorpe.
Calavera picassiana de les pintures romàniques de Sorpe.MNAC

L’exposició arrenca el 1906, quan Picasso s’instal·la a Gósol, als Pirineus (on segurament va veure la talla romànica de la marededéu amb el nen que forma part de la col·lecció del MNAC); un moment en el qual l’obra del pintor experimenta un retorn al primitiu, com a reacció al seu anterior període rosa, després de descobrir l’art egipci, ibèric, africà i romànic. “Un moment en el qual s’acabarà imposant un nou llenguatge que eludirà la imitació del model a favor de la frontalitat i el hieratisme, característiques de la pintura romànica”, explica el cocomissari i que té un dels seus punts culminants en Les senyoretes d’Avinyó del 1907 que no ha viatjat a Barcelona, però sí que ho han fet alguns dels retrats previs d’aquesta obra com Bust d’home en el qual mostra un procés de mascarització.

Detalle del descendimiento de la creu de Santa Maria de Taüll del MNAC.
Detalle del descendimiento de la creu de Santa Maria de Taüll del MNAC.MNAC
'La Crucifixion' de Picasso, pintada en 1932.
'La Crucifixion' de Picasso, pintada en 1932.RMN-GRand Palais, Béatrice Hatala

El segon eix tracta el tema de la crucifixió, present en moltes de les obres romàniques i que Picasso va conrear al llarg de la seva dilatada producció pictòrica. La primera ja apareix en una obra quan tenia 12 anys, realitzada a la Corunya, però sobretot entre el 1930 i el 1937. No hi ha dubte de les ressonàncies si es contemplen les meravelloses figures de fusta articulades del davallament de Santa Maria de Taüll del segle XIII (que s’han mogut a la sala del Crist en Majestat de Sant Climent de Taüll) i les crucifixions desarticulades de Picasso, com la pintada el 1932 inspirada en el retaule de Grünewald, que gairebé mai han viatjat atesa la seva extrema fragilitat, ja que estan realitzades sobre paper.

El tercer àmbit gira entorn de les màscares, calaveres i cranis humans i d’animals que de manera transversal recorren l’obra picassiana. Aquí destaca el retrat de Dora Maar (que es converteix en la quarta parella de l’artista que apareix representada en les obres que han viatjat des de París) en el qual els trets facials es distribueixen de forma aleatòria. El 1957 va realitzar una sèrie de naturaleses mortes protagonitzades per calaveres en la qual les formes es redueixen a la mínima expressió, en què de vegades només manté signes i incisions de gran potència simbòlica. Aquests picassos es poden veure en l’àmbit de les pintures de Sant Pere de Sorpe, en què juntament amb una barca de pescadors o una anunciació el pintor medieval va realitzar una crucifixió i als peus de la creu, una calavera. “Tothom quan la veu diu que sembla de Picasso”, afirma Lahuerta. L’exposició estarà oberta fins al 26 de febrer vinent.

El ull esquerre de el Pantocrator

Una mostra de la cultura visual excepcional i la capacitat de percepció de Picasso protagonitza una anècdota viscuda pel pintor en 1962. Quan l'arquitecte Xavier Busquets que treballava amb ell en els esgrafiats de el Colegio de Periodistas li va ensenyar una fotografia realitzada per Francesc Català-Roca per a un cartell publicitari d'un ull i part del rostre de el Cristo en Majestad de Sant Climent de Taüll.

Després de veure-la, el pintor, perplex, li va preguntar: De quin pantocràtor es tracta. No pot ser el de Taüll?”. I de forma immediata va buscar entre els seus llibres una reproducció de la imatge. “Ara ho entenc, ha invertit la imatge convertint l'ull dret en l'esquerre”. I va encertar, perquè el fotògraf va explicar en el seu llibres de memòries que li agradava més la imatge que resultava de “mirar la diapositiva a l'inrevés” i per això va invertir l'original.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

José Ángel Montañés
Redactor de Cultura de EL PAÍS en Cataluña, donde hace el seguimiento de los temas de Arte y Patrimonio. Es licenciado en Prehistoria e Historia Antigua y diplomado en Restauración de Bienes Culturales y autor de libros como 'El niño secreto de los Dalí', publicado en 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_