Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Desobediència i immunitat

Al Congrés només li correspon valorar el significat polític de la presumpta desobediència d’Homs i l’efecte polític d’una possible condemna d’inhabilitació

Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigua y Francesc Homs.
Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigua y Francesc Homs.

Segons el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) la consulta del 9-N constitueix, provisionalment i indiciàriament, un delicte de desobediència comès per Mas, Rigau, Ortega i Homs. El TSJC jutjarà a Barcelona els tres primers, però a Homs, el jutjarà a Madrid el Tribunal Suprem perquè és diputat. Els diputats i senadors gaudeixen de la prerrogativa de la immunitat. Segons la Constitució durant el seu mandat no podran ser inculpats ni processats sense autorització de la Cambra respectiva. Per això el Suprem ha demanat al Congrés, mitjançant suplicatori, autorització per procedir contra Homs. Aquest haurà de decidir en el ple si la concedeix o no. La polèmica sobre el que han de fer els diputats està servida.

La prerrogativa de la immunitat procedeix dels primers temps de la Revolució francesa, i el seu objectiu era emparar els representants revolucionaris en l’exercici de les seves funcions representatives, enfront dels poders de l’Antic Règim. Era el primer pas de la instauració de la independència del poder legislatiu, com a consagració de la divisió de poders. Amb aquest sentit es va plasmar en la Constitució espanyola del 1812 i en les posteriors. De forma similar s’estableix en les actuals constitucions d’Alemanya, Itàlia i França.

Al Tribunal Constitucional (TC) li correspon interpretar com i quan ha d’aplicar-se la immunitat. Aquests són els seus criteris bàsics:

1. La immunitat parlamentària és una prerrogativa institucional derivada del principi d’inviolabilitat de les Corts, establerta per a protecció del conjunt de funcions parlamentàries. No es pot concebre com un privilegi personal, en benefici de les persones de diputats o senadors, ja que tal privilegi seria contrari als principis constitucionals d’igualtat i justícia.

2. Als parlamentaris no els correspon decidir sobre la improcedència o la falta de fonamentació de les accions penals dirigides contra ells. La seva decisió haurà de dependre únicament de si existeix o no una amenaça de tipus polític, que consisteixi a utilitzar la via penal per pertorbar el funcionament de les cambres o per alterar la composició sorgida de la voluntat popular. La Constitució ha volgut que siguin les mateixes cambres les que apreciïn i evitin per si mateixes, en cada cas, que la via penal sigui utilitzada amb aquesta intencionalitat. Els diputats decidiran atenent a la gravetat, la transcendència, l’oportunitat i les circumstàncies dels fets jutjats.

3. Aquesta funció de les cambres no pot dur-se a terme pels fiscals i magistrats, perquè no consisteix en una valoració tecnicojurídica, sinó en la valoració del significat polític de les accions que els tribunals es proposen investigar.

Apliquem ara aquests criteris del TC al cas d’Homs. És fal·laç l’argument que la seva immunitat significaria una desigualtat injusta respecte de Mas, Ortega i Rigau, perquè, com ha dit el TC, la immunitat no és un privilegi personal sinó una protecció de la funció de representació parlamentària. Si se li imputessin delictes de corrupció o altres comportaments ignominiosos, la valoració negativa del seu significat polític seria unànime. La seva permanència al Congrés seria indiscutiblement vergonyosa, inacceptable. Però en aquest cas només se li imputa un comportament estrictament polític encara que probablement irregular, sens dubte díscol i presumptament desobedient, però mancat de qualsevol avantatge material personal. La seva valoració tecnicojurídica ja l’ha fet el tribunal. Ha valorat el comportament com indiciàriament delictiu i per això demana el suplicatori. No correspon, de moment, discutir els seus raonaments provisionals, que podrien canviar.

Precisament per a supòsits com aquest existeix la prerrogativa de la immunitat. Al Congrés únicament li correspon valorar el significat polític de la presumpta desobediència, i la conseqüència política d’una possible condemna d’inhabilitació. La presumpta desobediència és expressió de la voluntat política discrepant d’un nombre molt significatiu de ciutadans. La inhabilitació d’un dels seus representants més caracteritzats alteraria la composició del Congrés decidida per aquells ciutadans. Implicaria relegar-los als llimbs de la inexistència representativa. No seria intel·ligent, democràtic ni prudent.

Jutjar Homs seria legal, indubtablement. Però no fer-ho, concedint-li la immunitat, també. Els diputats hauran de decidir com valorar i abordar políticament l’històric problema que s’expressa amb la presumpta desobediència. Si amb l’espiral irreversible de la repressió penal, o amb un diàleg polític responsable, encara que de vegades és present amb incerteses, recíproques incomprensions, crispacions i dificultats.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.