Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CRÒNICA

El poble que el món enveja

La manifestació contra la judicialització del procés sobiranista es presenta com una “revolució democràtica” d'una nació amb una sola veu

Manifestants a la concentració contra les causes judicials pel procés independentista.
Manifestants a la concentració contra les causes judicials pel procés independentista.

“L'onada de populisme nacionalista” que descriu avui a EL PAÍS el columnista Timothy Garton Ash ha arribat aquest migdia a Montjuïc. La protesta contra la judicialització del procés sobiranista ha mobilitzat 80.000 persones –segons la Guàrdia Urbana– que han cridat i cantat esperonats per la constant invocació de ser un poble amb una sola veu. “L'estat espanyol no ens dividirà, no ho han aconseguit en 300 anys; no aconseguiran ara dividir un poble i una nació. No tenen prou recursos per callar el clam de tot un poble”, ha dit Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural. El president de l'ANC, Jordi Sànchez, ha destacat que aquesta Catalunya és un model arreu del planeta: “No hi ha revolució democràtica tan potent al món com la nostra. Som l'enveja de pobles d'arreu del món”.

Garton Ash escriu al seu article: “El que veiem en tots aquests populismes nacionalistes és una ideologia que assegura que la voluntat expressada directament per «el poble» val més que totes les fonts d'autoritat [...] Quan s'examina amb detall, resulta que «el poble» no és, en realitat, més que una part del poble. Donald Trump va encarnar a la perfecció aquest joc de mans populista en una frase espontània pronunciada durant un míting de campanya: «L'únic important és que s'uneixi la gent, perquè els demès no compten». Nigel Farage va anunciar que el Brexit era una victòria per a la gent normal, la gent decent, la gent de veritat: és a dir, que el 48% que va votar no al referèndum no eren ni normals, ni decents, ni de veritat”. Garton Ash s'ho hauria passat pipa a Montjuïc recollint exemples. La presidenta de l'Associació de Municipis per la Independència, Neus Lloveras, ha avisat que “als catalans i catalanes, després de 300 anys, sens ha acabat la paciència”. Garton Ash podria preguntar-se com pot ser que Lloveras hagi aconseguit preguntar cada català si després de 300 anys –aquí Garton Ash també podria demostrar estupefacció per la longevitat dels catalans– se'ls ha acabat la paciència.

 

Nodrida representació dels Comuns

Sànchez ha proclamat que “s'acosta el moment de la veritat de la història del nostre poble”; la massa a l'avinguda Maria Cristina responia cridant consignes com “ho farem” o “no tenim por”. Cuixart ha assegurat que “estem orgullosos de tots els nostres representants”, així a l'engròs, sense distingir entre els qui són més o menys competents, els qui són corruptes o no foten ni brot. Cuixart també ha dit que “el poble de Catalunya no falla mai” i “si us ataquen a vosaltres [als polítics], ataquen tot un poble”, de nou com si el poble fos un individu amb nom i cognoms, segona residència a Caldetes i seient al lateral del Camp Nou. Entre tantes mostres d'orgull de poble unit i combatiu destacava una nodrida representació dels Comuns: el portaveu de Catalunya Sí Que Es Pot Lluís Rabell, els diputats Marta Ribas, Joan Josep Nuet o Jaume Moya, i els homes forts de l'Ajuntament de Barcelona Gerardo Pisarello i Jaume Asens. Els comuns semblaven passar-s'ho tan bé com el pinyol del procés demostrava a primera fila –la coreografia del duet Artur Mas i Francesc Homs ballant Llença't de Lax'n'Busto serà difícil d'oblidar–.

El presentador de l'esdeveniment, el cantant Salva Racero, ha garantit a l'inici de l'acte que “la nostra revolució democràtica es produirà sense violència i sense venjança”, afirmació que en principi no caldria perquè es pressuposa que una “revolució democràtica” no és violenta ni venjativa. Racero ha dit, abans del moment final d'haver de cantar Els Segadors, que tots els presents “lluitarem cada segons fins al setembre que ve”, quan en principi s'ha de celebrar el referèndum que doni al poble-nació una independència quasi immediata.

Mentre els assistents cantaven Els Segadors he recordat l'escena més important de la segona temporada de la sèrie Fargo, quan un ovni irromp en una seqüència trepidant i l'acció de tots els actors s'atura, fascinats per l'aparició extraterrestre. M'imaginava que un ovni irrompia damunt les quatre barres de Puig i Cadafalch, es feia el silenci i els 80.000 presents perdien uns preciosos segons de la seva lluita per al·lucinar amb la nau. M'ha despertat la percussió d'una batucada amb la que ballaven feliços el regidor/actor Juanjo Puigcorbé i la directora de cinema per excel·lència del procés, Isona Passola. Al cap i a la fi, les batucades fa anys que actuen com els tambors que anuncien la revolució d'aquest poble unit, envejat per la resta de pobles terrícoles i, per què no, pels de més enllà.