Selecciona Edició
Connecta’t

Una família catalana

La quarta novel·la d’Antoni Vives no trenca amb les constants que han guiat els seus llibres anteriors

El barri de Torre Baró, un catàleg de la vida l’extraradi.
El barri de Torre Baró, un catàleg de la vida l’extraradi.

Manel Garcia, la quarta novel·la d’Antoni Vives (Barcelona, 1965), no trenca amb les constants que han guiat els seus llibres anteriors. Hi ha, per exemple, la voluntat d’examinar prolixament una època determinada de la història de Catalunya i, com passava a I demà, el paradís o a Les banderes de l’1 d’abril, el filtre sociològic de la mirada de l’autor adquireix una rellevància gens secundària: aquí l’objecte d’anàlisi no és la dècada dels seixanta, ni la postguerra, sinó que arriba el moment de saber com és la forma de vida catalana en el període que va des dels anys setanta fins ara mateix. Com si intuís que el seu públic hagués sigut educat literàriament havent dinat, davant de les sèries televisives de TV3 o les sud-americanes, Vives gradua amb habilitat la inventiva i el misteri, sap crear escenaris que interessen i revestir-los de novetat, no desdenya l’exageració sentimental, i, potser més per un impuls natural que no pas per un exercici de voluntat, li plau recórrer a les argúcies i a les fórmules de la narrativa més convencional. Com passava a les seves novel·les anteriors, el lector que cregui que la literatura és el que queda després d’eliminar tot el que no és literari —que s’ha d’escollir el que és fonamental i retirar el superflu—, pensarà que li cau a sobre un torrent de repeticions innecessàries i que hauria calgut un treball de sega més rigorós. Si el lector, a més, és algú atent a la música de les paraules, tampoc li serà difícil arribar a la conclusió que el gran anhel de Vives en aquesta novel·la —descriure tots els aspectes i ambients de la Barcelona d’avui— no acaba d’aliar-se amb el resultat per culpa d’una prosa que danya l’oïda.

I és una llàstima, perquè Passió, mort i resurrecció de Manel Garcia té prou elements per ser un inventari molt eficaç dels temes i les figures d’una realitat social que tindria l’inici amb el nen que emigra de Castella a Catalunya durant la postguerra, que entra a treballar a Motor Ibérica, que es casa a Montserrat amb una dona que treballa en una escola catalana, que esdevé un viatjant triomfador, que aconsegueix fer realitat el somni de posseir una segona residència a Gelida, que es fa ric amb negocis immobiliaris —els diners són el fruit legítim d’un esforç i de la lluita per la vida—, i que té uns fills que són víctimes de la crisi econòmica de la mateixa manera que ho han sigut abans del confort.

PASSIÓ, MORT I RESURRECCIÓ DE MANEL GARCIA
Antoni Vives
Proa
592 pàgines. 21 / @ 9,99 euros

Un d’ells, Manel, és el protagonista i el detonant de l’acció: malcasat, els prostíbuls no li són desconeguts; fa responsable de tots els seus mals la societat; el pare i la família són els seus enemics, i, quan en una reunió familiar decideix rompre la llei del silenci i, a la seva manera, denuncia la hipocresia i la misèria moral que l’envolta —és com si no sabés odiar—, fa el pas decisiu per enfonsar-se cap a l’altre costat, cap al món de la indigència, com si fos una negativa espectacular a la integració en un sistema de costums ordenats: Passió, mort i resurrecció de Manel Garcia no explora només els hàbits de la nova burgesia que es va enriquir amb la bombolla immobiliària, sinó que també vol ser un catàleg de la vida al marge, de l’existència precària a l’extraradi —al barri de Torre Baró—, de la vida al carrer dels sense sostre. Que Vives atribueixi a aquesta forma de vida unes característiques i unes excel·lències més delicades i serenes que les discòrdies familiars no deixa de ser un dels motius pels quals aquesta novel·la —que pretén ser el retrat testimonial d’un moment— deriva cap a la inversemblança. En canvi, que hi hagi una periodista que s’entossudeixi a descobrir les raons que han dut el protagonista al lloc on ha anat a raure és una bona troballa per entendre per què la premsa creu que “un mort que semblava que havia passat per totes les desgràcies possibles i que des de feia temps vivia en un cotxe” és de més interès que un desnonament.

A pesar de tots els inconvenients que comporta escriure a raig, sense témer l’excés argumental —no és necessari descriure un personatge que no té ni una funció secundària—, a pesar que desconèixer que el principal protagonista de qualsevol relat és la veu narradora es converteixi en un llast massa difícil de pair, Passió, mort i resurrecció de Manel Garcia no deixa de ser un intent lloable de captar la tragèdia d’una família catalana.