Selecciona Edició
Connecta’t

El xiuxiueig evocador de Cohen s’apaga per sempre

Figura capital de la música contemporània, va atorgar al folk una profunda dimensió poètica

Leonard Cohen, al festival de l'Illa de Wright el 1970.

S'ha apagat el seu xiuxiueig evocador, aquesta veu d'hivern càlid, com una foguera en la profunditat del bosc, il·luminant el trànsit emocional dels desorientats. Leonard Cohen ha mort als 82 anys.

Figura capital de la música contemporània, Cohen va demostrar durant tota la seva carrera que no hi havia mentida en la seva obra. Cohen cantava veritat. I, de la manera més sorprenent i adolorida possible, ho va fer per última vegada a You want it darker, el seu últim disc, publicat fa tot just un mes. Un àlbum que era un comiat, que, en la seva cruesa instrumental i la seva veu íntima i tènue, va quedar esculpit com un barquer d'Hades, fent de trànsit cap a l'altra banda de la riba infinita. Com cantava en la fosca composició que dóna títol al disc, el músic confessava amb el seu to greu que estava “fora de joc”, “trencat” i “coix”. “Estic preparat, senyor”, deia en una tornada que ara ja se sap que era premonitòria. “M'imagino que sóc algú que simplement ha renunciat a mi i a tu”, assenyalava a Traveling light. Era una obra en la qual planejava la mort de principi a fi. I ara ha arribat.

Nascut a Mont-real, Canadà, el 1934, Cohen, que va créixer al si d'una família jueva, va ser poeta abans que músic. Entre el 1959 i el 1966 va publicar cinc llibres de poesia pels quals va rebre grans elogis de la crítica i les comparacions amb James Joyce. No obstant això, el 1967, es va traslladar a Nova York i va freqüentar la Factory d'Andy Warhol i l'hotel Chelsea, nodrint-se de l'atmosfera artística d'una metròpoli imparable. Va ser allà on va conèixer Judy Collins –a qui va cedir la cançó Suzanne–, però també John Hammond, el caçatalents que va descobrir Billie Holiday i Bob Dylan, entre d'altres, i que li va permetre gravar amb Columbia el seu primer àlbum.

Publicat el 1967, Songs of Leonard Cohen era una fabulosa rara avis en plena efervescència de la psicodèlia en el rock. El cantautor desplegava una sensibilitat extraordinària per tractar assumptes sentimentals que elevava a una altra dimensió gràcies a les seves poderoses imatges i connotacions religioses. Suzanne, Sisters of mercy o So long, Marianne sonaven com si fossin clàssics del folk, amb arpegis delicats, guitarres acústiques i aquest timbre espiritual en la seva veu. Songs from a room, que va veure la llum tot just dos anys després, va rastrejar amb la mateixa lucidesa i estètica febril aquestes emocions errants. Story of Isaac, Bird on the wire o The Partisan, revisió de la cançó francesa composta durant la II Guerra Mundial La complainte du partisan, consolidaven el músic canadenc com un autor de primera categoria.

 

El 1974, va sortir New skin for the old ceremony, amb producció i arranjaments del pianista John Lissauer, amic de Cohen. A través de cançons com There is a war o Field Commander Cohen, el músic va desenvolupar un ampli ventall de metàfores sobre la guerra per referir-se a la batalla de l'existència, una qüestió que marcaria la seva lírica fins al final dels seus dies, quan encara en el seu últim àlbum incloïa Treaty, on suggeria el final d'una guerra amb una solució pactada. El 1977 es va aliar amb el prestigiós productor Phil Spector per publicar Death of a ladies man, però els resultats no van ser gaire bons i la cosa va acabar com el rosari de l'aurora.

No va passar el mateix amb dues de les seves obres següents: Recent songs i Various positions, publicades el 1979 i el 1985, respectivament. En aquests àlbums, el compositor mantenia el seu perfil de sentinella sentimental, amb cançons que van acabar esdevenint clàssics del seu cançoner, com The gypsy’s wife, Dance me to the end of loveHallejujah, una de les més versionades. Però l'èxit comercial li va arribar el 1988, amb I’m your man, on es va intentar apropar als temps incloent sintetitzadors. Aquest disc va posar al músic en una òrbita més gran, que transcendia els àmbits del folk on figurava.

Com un cavaller, amb el seu barret i al seva flaquesa estilística, Cohen aportava sex-appeal al noble art de compondre cançons i cantar-les. La seva interpretació vocal, moltes vegades criticada i entesa com una manera de ser un anticantant, tenia una sensibilitat meravellosa. Amb aquests tons assossegats i aquestes evocacions poètiques, el músic es mostrava extraordinàriament íntim i humà, capaç de dibuixar amb les seves cançons els sinuosos traços de l'ànima. Un perfil que no va perdre en treballs com The new songs, editat el 2001.

Els reconeixements, a través de discos tribut, paraules entregades d'altres artistes o guardons, es van succeir a partir dels noranta mentre se sumaven alguns fracassos comercials. Pitjor va ser la vida que portava, amb forts episodis de pànic i problemes amb l'alcohol i dependència als antidepressius. No obstant això, va trobar la tranquil·litat necessària al monestir budista de Mount Baldy fins que el 2005 va anunciar que havia estat traït i estafat pel seu representant Kelly Lynch, que havia estat desviant milions de dòlars a un altre compte.

Es va quedar a la ruïna. De fet, es va haver de vendre fins i tot casa seva per poder tirar endavant. Però això va ser el detonant perquè tornés a la carretera amb més força que mai, protagonitzant alguns concerts magnífics de gairebé tres hores. Ja septuagenari, Cohen va demostrar que, a més d'aconseguir sanejar els comptes amb els directes, estava en un estat de forma envejable. Els discos Old ideas (2012) i Popular problems (2014) estaven plens de balades i mig temps amb una suggestió fascinant, on reivindicava la maduresa i la reconciliació del passat amb el present.

Fascinat per la figura de Federico García Lorca, des que es va comprar un llibre seu quan tenia 15 anys, el músic va rebre el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 2011. En la roda de premsa per recollir el guardó, va dir que Lorca havia estat el poeta que el “va influir més" en la seva joventut. "Va ser el primer poeta que em va convidar a viure al seu món”, va afirmar. Tant, que a la seva primera filla li va posar Lorca de nom. Ja, el 1986, havia participat en el disc Poetas en Nueva York, en el qual artistes com Lluís Llach, Paco i Pepe de Lucía, George Moustaki o Angelo Branduardi musicalitzaven, com a homenatge, poemes de Lorca.

Com el geni que era, la seva mort, igual que ja havia fet David Bowie amb Blackstar, va ser anunciada amb elegància a You want it darker, un testament magnífic que ara cobra tota la seva força esplendorosa. S'ha apagat definitivament el xiuxiueig del guardià sentimental del folk, que es va mantenir sempre fidel a la seva figura de seductor intel·ligent, que, com deia en el seu himne Dance me to the end of loveva ballar amb nosaltres fins al final de l'amor, a través del pànic i la bellesa, com un violí en flames, fins a mostrar-nos suaument els nostres propis límits.

MÉS INFORMACIÓ