Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La tortura franquista

La democràcia va tenir a veure amb el coratge dels ciutadans que van arriscar la seva vida i integritat física per recuperar les llibertats

A Enric Pubill

Recentment s'ha inaugurat al Born Centre de Cultura i Memòria una breu però il·lustrativa exposició promoguda pel Comissionat de Memòria Històrica de l'Ajuntament de Barcelona sota el títol Això em va passar. De tortures i d’impunitats (1960-1978).

La tortura de l'antiga Policia Armada i la Guàrdia Civil contra els opositors polítics que no es resignaven a ser súbdits, va ser una pràctica habitual de la dictadura de Franco a tot Espanya i va prosseguir els primers anys de la Transició. Com s'afirma en el programa de mà –de lectura imprescindible– el franquisme sempre va equiparar la preservació de l'ordre públic i la defensa de l'ordre polític i social amb la repressió.

La utilització de la tortura va ser una expressió més de la violència de la dictadura que va néixer d'una guerra civil i que va finalitzar com havia començat: torturant i matant. La seva pràctica a càrrec dels funcionaris de les Brigades Regionals d’Informació Policials, la policia política del règim, mai va ser concebuda com un tipus penal objectiu que es pogués perseguir als tribunals. Ans al contrari, era el seu modus operandi, un mètode per obtenir informació del detingut, fomentat i emparat amb absoluta impunitat pel Govern, els ministres de Governació i els governadors civils del règim.

L'exposició compleix amb el mandat de l'article 54 de l’Estatut dirigit a tots els poders públics de “vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i llibertats democràtiques”. Una resistència i una lluita que permet afirmar que la conquesta de la democràcia que va conduir a les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977, la Constitució del 1978 i l’Estatut del 1979 es va forjar a partir de la protesta organitzada en la clandestinitat des d'àmbits polítics, sindicals, veïnals i culturals.

Com es recorda en l'exposició, després de la mort de Franco la democràcia no va ser un resultat inevitable ni tampoc la conseqüència lògica de l'evolució del sistema econòmic, de la proliferació del SEAT 600 ni del turisme. Va ser el resultat que a tot Espanya l'esquerra va tenir una representació política rellevant en les Corts constituents i, a més, a Catalunya va aconseguir un suport electoral superior, que, juntament amb l'obtingut pel nacionalisme moderat, van fer que la llibertat, l'amnistia i l'autonomia política fossin fets irreversibles. I això va tenir molt a veure amb el coratge que van tenir els ciutadans que van aportar el millor de si mateixos per recuperar les llibertats, arriscant-hi la vida, la integritat física, la feina o el futur professional. Aquesta és una raó –entre d’altres– per la qual cal rebutjar la profunda estupidesa política que argumenta que la transició a la democràcia va ser un pacte entre elits polítiques al marge de la societat.

La tortura va ser un dels senyals d'identitat de la dictadura, que a més de practicar-la contra qualsevol detingut, en el cas de l'opositor polític la vinculava a l'obtenció d'informació, a la delació dels companys. El càstig psicològic i corporal buscava la destrucció de qui es considerava que era enemic. Com s'explica al Born, l'experiència de qui ha patit tortura perviu en el temps. A més, en el cas d'un militant polític, si la policia obtenia la delació era un triomf per a la dictadura i una erosió per a la seva dignitat. La duresa de la lluita clandestina era així.

En els últims escrits publicats després de la seva mort, Jorge Semprún reflexionava sobre el silenci del torturat davant el botxí (Exercices de survie, Gallimard, París, 2012, p.55-56) en uns termes que descriuen de forma lúcida l'essència de la vida clandestina, recordant Jean Moulin, dirigent de la resistència francesa assassinat per la Gestapo de Lió, i la seva pròpia experiència al París ocupat i després com a membre de la direcció del PCE al Madrid dels anys cinquanta: “L'experiència de la tortura no és només, ni, fins i tot, principalment, la del sofriment, la de la solitud del sofriment. És també, sense cap mena de dubte, la de la fraternitat”. Fruit d’aquesta fraternitat, el silenci davant la tortura dels que havien caigut (p. e. Simón Sánchez Montero) era la garantia de la seva llibertat per continuar l'activitat de dirigent clandestí per la llibertat de tots.

Al Born es reviuen relats similars i propers, la memòria dels quals, per dignitat democràtica, no ha de ser mai oblidada.

Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional de la UPF.