Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La burgesia

Sorprèn que, amb 44 anys menys, l'avui hereu d’Anguita, Alberto Garzón, segueixi invocant tòpics rancis

A la vida hi ha poques coses més persistents, més difícils de corregir, que un bon tòpic. Em refereixo a una idea, a una construcció mental que potser un dia va ser veritat, o mig veritat; però que, convertida en dogma de fe –en una cosa que no necessita demostració –, és capaç de travessar intacta canvis de generació o d'època, i seguir sent per a molts una clau explicativa de la realitat.

Entre els tòpics politicosocials més tenaços de la història contemporània d'Espanya hi ha el que identifica catalanisme (després, nacionalisme català) amb burgesia. Va ser una sinonímia falsa durant la fase formativa del catalanisme, abans del 1900 (mentre els catalanistes redactaven les Bases de Manresa, els “propietaris dels mitjans de producció”, segons la definició canònica, feien fortuna a Cuba), que es va convertir en certa –almenys, hegemònicament– durant el primer quart del segle XX, per deixar de ser-ho els anys republicans. L'autèntica burgesia catalana no es va deixar seduir mai per Macià ni –menys encara– per Companys.

El xarampió esquerrà de la sortida del franquisme i el paper que començava a tenir Jordi Pujol van realimentar la ja vella equació nacionalisme=burgesia, expressada sovint en termes “marxistes-lerrouxistes”, com deia amb sarcasme Pep Termes. Després, és indubtable que, en els seus anys daurats, la Convergència i Unió de Pujol i de Duran –sent moltíssim més que una força burgesa– va defensar els interessos de l'empresariat català, sobretot davant el poder central, i va gaudir del seu suport. Si de tot allò cal deduir, com va fer Julio Anguita el 1994, que aquesta burgesia vagament catalanista era “la pitjor burgesia d'Espanya”, això ja és opinable.

De qualsevol manera, aquell panorama se situa a anys llum de l'actual. Per això sorprèn que, amb 44 anys menys, l'avui hereu d’Anguita, Alberto Garzón, segueixi invocant un tòpic tan ranci. Per expressar el seu legítim disgust en la polèmica intervenció parlamentària del republicà Gabriel Rufián en el debat d'investidura, al líder d’IU no se li va acudir res més que retreure a ERC “la hipocresia” de cultivar l'esquerranisme a Madrid mentre que “a Catalunya va de bracet de la burgesia”.

L'antiga Convergència, l'actual PDECat, és o representa avui la burgesia? Si aquest no fos un article seriós, em sentiria temptat d'exclamar: “Què més voldrien Artur Mas, Carles Puigdemont, Neus Munté, Marta Pascal, David Bonvehí i companyia...!” Si Alberto Garzón creu això, és urgent que els seus coreligionaris d’EUiA li organitzin un intensiu d'immersió en la realitat catalana, en la seva premsa i en la seva societat civil, per corregir-li aquest error tan majúscul.

Quan el faci –l'intensiu–, Garzón descobrirà, per exemple, que, el dia 2, Esperanza Aguirre va comparèixer en un dels màxims reductes de la genuïna elit social catalana, el Círculo Ecuestre. I que, acollida amb fervor, es va veure desbordada en espanyolisme per molts dels socis presents, nostàlgics de Vidal-Quadras i partidaris de resoldre el “desafiament secessionista” amb unes quantes companyies de la Guàrdia Civil. I bé, segons les anàlisis de classe del marxista Garzón, aquests cavallers de l’Ecuestre, què eren? Proletaris, white collars, lumpen, mesocràcia empobrida...?

Però no cal buscar exemples extrems. Si el coordinador federal d’IU està tan segur de la identitat entre l'actual espai postconvergent i la burgesia, seria tan amable d'indicar-nos quina entitat o fòrum empresarial, quina gran patronal ha manifestat, al llarg dels últims cinc anys, el seu suport a les propostes sobiranistes o independentistes de CDC-PDECat? Des que el partit d’Artur Mas va iniciar la seva “deriva independentista”, la llista de grans empresaris o gestors empresarials catalans que, malgrat l'habitual circumspecció política d'aquest món, s'han manifestat rotundament en contra d'aquesta aposta (els Palatchi, Bonet, Gallardo, Malet, Gay de Montellà, García-Nieto, etcètera) és notòria. On són els seus equivalents independentistes?

Durant moltes dècades del segle passat, el discurs dominant a Espanya desqualificava les demandes del catalanisme amb al·lusions despectives o amenaçadores a l’“aranzel” i al “viatjant de draps català”. És trist que, el 2016, representants d'una esquerra il·lustrada liquidin el litigi parlant de “la burgesia”. I no vull ni pensar què dirien els Güell, els Girona o els Arnús si veiessin erigit en presumpte líder polític de la seva classe el fill periodista d'un pastisser d'Amer.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.