Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES DE MÉS A PROP

Les hores guanyades

L’art segueix unes altres lleis, i els artistes es retiren quan ho troben necessari

La majoria de la gent es jubila quan ho prescriu la normativa vigent. L’art, que sempre és vocacional, segueix unes altres lleis, i els artistes es retiren quan ho troben necessari. Molts ho anuncien abans. Sabem que, d’aquests anuncis, n’hem de fer un cas relatiu. Per sort, molts anys després de la seua retirada oficial, Ingmar Bergman va filmar l’esplèndida Saraband, i molts llibres excelsos s’han escrit després que els seus autors anunciaren que ja no redactarien ni una ratlla. Per a qui en té el do, la creativitat es pot ralentir amb l’edat, però no sol desaparéixer. D’altra banda, estar sense fer res és avorrit. Que la voluntat expressiva guanye la partida al cansament anyós sol ser afortunat, perquè el que l’artista vell perd en impetuositat, ho guanya en coneixement, d’ell mateix i de la resta, i gesta obres més delimitades, però també més riques i profundes que els esbossos genials dels seus inicis.

El dels cantants és un cas a part, perquè l’edat marca severes restriccions a l’ús de les cordes vocals. Si, com ha dit Raimon, vol finire in bellezza, un cantant ha de saber quan comencen a decaure les plenes facultats per a exercir el seu art. Per això, quan els cantants diuen que es retiren, ens els podem creure més. Un gran cantant és molt més que una veu; és una manera de dir, un to i un discurs únics, de la mateixa forma que una gran cançó fa més que comunicar un contingut o un estat d’ànim: crea una comunitat. Però la veu és l’instrument imprescindible perquè sorgesca la comunitat del càntic. Finire in bellezza és important.

Als membres de la comunitat raimoniana ens sap greu que l’artista haja comunicat la seua intenció de retirar-se. A València ho farà el 14 de desembre, en un gran concert, i, a Barcelona, amb una generosa tanda de recitals, el maig de l’any vinent, al Palau de la Música. Al llarg de la seua trajectòria, Raimon ha demostrat ser un artista molt reflexiu, i hem d’entendre que, si ha decidit que ja toca retirar-se, és que ja toca. Al capdavall, l’any que ve tindrà 77 anys i, com ha dit, ja ha fet la seua part. Va compondre les seues primeres cançons en 1959. Per tant, són 58 anys de treball, o 56 si partim de la data en què començà a fer recitals d’una manera regular. No ens en podem queixar. A més, els seus discos, la seua música i la seua manera de dir continuaran acompanyant-nos. No perdrem el seu art.

El que el rigor del temps ens llevarà és una altra experiència única, els seus concerts de viva veu. La quantitat d’energia que Raimon sap transmetre dalt d’un escenari és una cosa que té poca comparació amb res. És un cantant de força electritzant, com una dinamo espiritual que converteix el seu públic en una comunitat hímnica. Sens dubte, Raimon és un cantant polifacètic, ple de matisos irreductibles a l’etiquetació, però si hi ha alguna cosa que, en escena, posseeix en exclusiva és la força inapel·lable del seu crit. El crit d’incertesa o d’alarma, de dolor o d’angoixa, el crit amorós que busca ser compartit i que ens ateny. El crit que ompli un escenari amb la contundència d’un axioma i la incoercible exigència de la necessitat. Un crit que accedeix al miracle de la comunió. És una rara màgia, i en cada recital de Raimon nosaltres en som els testimonis i els concelebrants. Ara tenim una última oportunitat d’assistir, in bellezza, a aquesta obra d’art única que és un concert de Raimon. Per a qui no la perda, seran hores guanyades.