Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

La realitat de les sobiranies compartides

El concepte de sobiranies compartides no és patrimoni d'En Comú Podem, sorgeix del debat internacional

Ahir Francesc de Carreras escrivia en aquest mateix diari un article titulat Domènech i la claredat on plantejava dues línies argumentals i, al meu parer, una tesi de fons. Assenyalant la meva falta de claredat i confusió en parlar de sobiranies múltiples i compartides (estic d'acord en què "els dirigents polítics i els partits han de tenir-ho clar atesa la centralitat d’aquesta qüestió"), afirmava que no era cert que hi hagués un conflicte de sobiranies entre signar un tractat internacional com el TTIP i les sobiranies nacionals, com tampoc ho era que es pogués parlar, en el cas d'un estat, de sobiranies múltiples. La tesi de fons seria, en aquest cas, que el procés que hem viscut en aquestes darreres dècades, intensament des del 2008 fins a avui, no es podria caracteritzar com una subtracció de sobiranies democràtiques.

Certament, com afirma Francesc de Carreras, en termes tradicionals la sobirania estatal s'ha definit com a única, indivisible, inalienable, imprescriptible i absoluta. No cal potser anar a Bodin, com fa ell, ja que en aquest cas el teòric del segle XVI pensa la sobirania com a poder que s'imposa a tots els subjectes de la comunitat sense estar sotmès a cap llei, en un exercici absolut que és patrimoni exclusiu de l'Estat, és a dir del sobirà que no és cap altre que el rei. Un concepte que com a tal, no s'adapta a cap dels usos democràtics actuals. I aquí rau potser la diferència radical entre el meu plantejament i el seu al parlar de sobiranies: el de la teoria clàssica o el de les realitats actuals. De fet, en l'actualitat, el concepte de sobiranies compartides no és patrimoni d'En Comú Podem, ni meu. Sorgeix del debat internacional en el que cada cop és més clar que producte dels processos de globalització s'estan creant àmbits de sobirania democràtica o, més sovint, no democràtica que s'imposen a les sobiranies clàssiques. És per això que es parla de sobiranies post-westfalianes, en transició o compartides.

De fet, aquesta realitat de facto es tradueix també en realitats de iure. Així, per exemple, l'article 11 de la Constitució d'Itàlia, el 23 de la Constitució d'Alemanya, el 28 de la grega o el 3 de l'eslovena, reconeixen les limitacions en la sobirania nacional en la mesura que s'integra en un camp de sobiranies més ampli. Aquest debat no s'ha donat obertament a Espanya per les evidents implicacions polítiques que tindria, ja que si s'accepta l'existència de la possibilitat de compartir sobiranies el debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya pren una dimensió radicalment diferent. Però que no s'hagi donat de manera oberta, no vol dir que no ens hagi afectat. Ho ha fet en el cas del debat sobre el Dret Penal Internacional, i la possibilitat que estigui per sobre de les respectives sobiranies de l'Estat, ho fa cada dia que una nova disposició de la UE afecta les nostres vides, ho fa quan el Tribunal Constitucional en el seu Dictamen 1/2004 deixa clar que una Constitució Europea imposaria límits a la sobirania nacional, sense que això impliqui la necessitat de reformar la Constitució Espanyola, ho fa, efectivament, quan es pensa de permetre el TTIP imposi tribunals no triats pels estats que dirimiran sobre la nostre vida econòmica i social, sense que aquest tractat passi ni per referèndum.

Aquest tanmateix no és un debat jurídic, i en aquest camp Francesc de Carreras és indubtablement un dels més prestigiosos del país, sinó clarament polític, en un moment que estem vivint un procés destituent, que buida de significat els nostres pactes socials més bàsics per d'alt, mentre per sota noves forces polítiques i socials plantegen la necessitat d'obrir nous processos constituents que recuperin la democràcia i la sobirania. En un moment que també es pretén apel·lar a un concepte de sobirania nacional cap als diferents pobles de l'Estat, per evitar un debat, mentre no es defensa aquest mateix concepte quan es tracta de relacionar-se amb les grans estructures supraestatals o els poders econòmics internacionals. Tan polític, que mentre Mariano Rajoy m'explicava en el marc del debat d'investidura —de manera didàctica, cal dir— precisament que la sobirania era única i indivisible, referint-se a la impossibilitat d'exercir el dret a decidir, Jacques Delors escrivia un article a EL PAÍS on afirmava que "compartir nuestras soberanías es la mejor manera de defender nuestros intereses comunes". Aquest és un dels problemes i realitats dels nostres temps. El primer pas per mi és reconèixer que és així i el segon sens dubte és fer-lo democràtic. Tant és així que els dos principals moviments sociopolítics dels nostres temps, el 15M i el moviment sobiranista català, en el fons sorgeixen com un clam de sobirania, front a l'evidència que cada cop en tenim menys. No assumirem aquest repte amb Bodin certament, però tampoc ho farem negant les grans transformacions que vivim, quan als reptes democràtics dels nostres temps hi oposem les receptes de sempre, el més probable és que al final del camí ens trobem tots plegats amb un Trump com a resposta.

Xavier Domènech, portaveu d'En Comú Podem