El sostre de vidre segueix intacte

Hillary Clinton no ha comparegut davant els seguidors que l'esperaven, amb la derrota escrita a les cares, des de primera hora de la tarda

John Podesta davant els seguidors demòcrates.
John Podesta davant els seguidors demòcrates. AFP

Hillary Clinton ha escrit la pàgina més trista de la seva vida aquest 8 de novembre. Tant que no ha estat capaç de comparèixer davant els seguidors que l'esperaven des de primera hora de la tarda al centre de convencions Jacob K. Javits. En el seu lloc ho ha fet el seu cap de campanya, John Podesta, que en una breu al·locució ha donat les gràcies a tots pel suport i el treball realitzat. Ha afegit, perquè havia de fer-ho, que no tots els vots estan explicats. Però no feia falta aquesta dada.

El sostre de vidre segueix intacte. Sens dubte, amb esquerdes afegides a les que ja va patir el 2008 amb 18 milions de vots guanyats a les primàries que va perdre contra Barack Obama. Però no es va esfondrar.


L'elecció està perduda. La derrota es veu en cada rostre de cada seguidor. Així ha acabat la que havia de ser la gran nit. La nit en què el primer president negre dels EUA passaria el bastó de comandament a la primera dona. I no obstant això, el vot ha fet mandatari de la nació més poderosa del planeta a Donald J. Trump, l'home que volent fer Amèrica gran de nou l'ha empetitit.

Per última vegada, per la megafonia s'ha escoltat la que ha estat la cançó-lema de la campanya: Fight Song. Després, el silenci. Només se sentien converses entre els periodistes. La gent ha abandonat el lloc. Desolació. Tristesa. Fins i tot vergonya perquè EUA dóna al món un president anomenat Donald J. Trump. Silenci.

Per descomptat que podia passar. Quan dos candidats competeixen un guanya i un altre perd. Però ningú pot creure-ho. La gent evita mirar-se a la cara. Els que ho fan acaben abraçats plorant. Aquest és el final d'una trista nit per a aquestes gents i pels Estats Units. "Aquest país no mereix un president Trump", aconsegueix dir Ruth Weiner. No es queda gaire temps. No vol parlar. Gairebé ningú vol fer-ho, a pesar que més de mil periodistes va an la recerca d'impressions.

"Quina nit tan trista", confessava María Del Amo en castellà. No es queda més. Tots volen sortir, volen tornar a casa. Potser amb l'esperança de ficar-se al llit i que, al llevar-se, tot ha estat un terrible malson.

Que lluny queda de sobte l'inici de la jornada. La que es va iniciar amb energia, amb il·lusió i amb la necessitat de parar a Donald Trump. Però a mesura que van sortint les dades, la incredulitat comença a deixar pas al temor a perdre, a la por.

"És una lluitadora, ho ha estat sempre", diu moixa Irene Loundon. "Crec que hem estat tan necis com per pensar que al final guanyaria el sentit comú". Com seria aquest discurs? El discurs d'una dona que sap que el seu temps ja ha passat definitivament. Té 69 anys. Dues vegades ho ha intentat i les dues vegades s'ha quedat en el camí.

Si Hillary hagués guanyat, no hauria quedat probablement un ull sec per l'alegria. No era perdedora encara al tancament d'aquesta edició, però ja rodaven les llàgrimes.

Que lluny quedaven les paraules de Irina Salomon, 20, que plorava d'emoció a primera hora de la tarda fins i tot abans d'haver entrat al lloc en el qual es consumaria amb un discurs la victòria de Clinton. Salomon votava per primera vegada i no podia contenir l'emoció que ho havia fet amb la possibilitat que una dona fos la guanyadora. Explicava Salomon, que la seva mare havia volgut anar durant el matí a la tomba de Susan Anthony, pionera activista que va lluitar pel dret al sufragi de les dones al segle XIX. "Finalment no va poder sortir abans de la feina i desgraciadament tampoc pot estar ara aquí". "Jo estic per totes dues", declarava encara emocionada la jove.

Allà on hagi estat asseguda Salomon, sentiria la traïció que aquesta nit han patit la seva mare, la seva àvia.... i tantes altres. Per totes elles, el sostre segueix intacte.