Selecciona Edició
Connecta’t

Pel·lícules realistes

Carranza aborda una tragèdia, però alhora dota els personatges d’enginy i força

Maite Carranza.
Maite Carranza.

Si observem la història recent de la literatura infantil i juvenil catalana, alguns dels llibres de Maite Carranza (Barcelona, 1958) hi brillen amb llum pròpia. Des d’aquella primera obra del 1986, Ostres tu, quin cacau!, que va transcendir entre els lectors, ha anat publicant una ingent quantitat de llibres, amb alguns parèntesis dedicats als guions de televisió. De tots ells, n’hi ha que han esdevingut vertaderes fites en el camí lector a Catalunya.

CAMINS DE LLIBERTAT / LA PEL·LÍCULA DE LA VIDA

Maite Carranza
Il·lustracions d’Iratxe López Munáin
Edebé / Cruïlla
216 / 152 pàgines. 9,95 / 12,50 euros

El realisme és el registre on millor s’ha bellugat, i n’és una bona prova Paraules emmetzinades (Edebé, 2010), l’obra seva més ben valorada per la crítica, Premio Nacional de Literatura Juvenil i traduïda a diversos idiomes; però també és signe d’identitat el toc d’humor que aplica a la realitat, ja present en la seva primera obra i en d’altres com Vols ser el nòvio de la meva germana? (Edebé, 2002), i el compromís i denúncia que traspuen algunes. També ha escrit una trilogia de narrativa fantàstica, La guerra de les bruixes que, a més de referent, ha esdevingut una de les obres de la literatura catalana traduïda a més llengües.

Darrerament, de Carranza han arribat dues obres destacades. Una és Camins de llibertat, novel·la per a joves que combina dos fils argumentals que equivalen a dos gèneres literaris: el realisme i la història. L’Alèxia és una noia de 17 anys, i els fets narrats succeeixen al llarg d’un estiu, com en tantes altres novel·les juvenils. L’Alèxia viatja, com a monitora de campaments, al Pirineu. A més de la seva tasca, allà l’espera la recerca d’informació sobre un besavi que va desaparèixer pels volts de la guerra en aquella zona, segons diu la seva àvia, que és l’única persona de la família que manté l’esperança de saber la veritat i recuperar la memòria històrica.

La novel·la té diversos punts d’interès: per una banda, uns escrits que van apareixent i que fan referència a l’època de la guerra, on diversos personatges narren escenes concretes, lligats al fet que ella va descobrint nous indicis respecte al besavi. Per l’altra, la relació que s’estableix entre l’Alèxia i els dos monitors que l’acompanyen, l’anar i venir sentimental i gestual entre ells és constant. Tot plegat reuneix un seguit d’intrigues i accions continuades que capten, i de quina manera, l’atenció, i que conté una agilitat narrativa que creix a mesura que els fets se succeeixen, tant que algun fil ens semblarà que queda sense nuar. A part d’algun element un pèl inversemblant, és una novel·la ideal per recomanar als joves i no morir en l’intent, una obra que va força més enllà del pur entreteniment.

La pel·lícula de la vida, amb la qual Carranza ha obtingut el darrer premi Vaixell de Vapor de literatura infantil, és una obra realista compromesa amb l’actualitat més recent. L’autora aborda el desnonament d’una família de tres membres, i de classe mitjana, que no pot fer front a les despeses que fins aleshores eren habituals. Partint del missatge clau de l’obra (no hi ha ningú que quedi al marge de la situació), l’autora dóna la veu a la filla gran que és qui entoma la realitat i se sobreposa a les circumstàncies, havent d’agafar el timó que la mare —una actriu en hores baixes— abandona i havent d’afilar l’enginy per tal que el germà petit ho visqui sense dramatisme.

Hi ha altres punts de vista del seu entorn que també hi diuen la seva, hi ha la veu de l’autora que a voltes treu el nas per denunciar injustícies, i hi ha molts fils que van sorgint, que veiem contínuament a les notícies, i que incomoden i interroguen. Carranza aconsegueix abordar una tragèdia, amb el dramatisme que conté, però també dota els personatges i el seu entorn d’enginy, de força i d’esperança, que és allò que, en molts moments, transmet la novel·la.

Tant el disseny del llibre (colpegen les pàgines negres que separen les tres parts de l’obra) com les il·lustracions d’Iratxe López (amb molta cura per les expressions dels personatges i pels detalls dels escenaris) realcen les enormes virtuts d’un llibre que trenca una llança per la literatura que, a més d’esbarjo, esdevé mirall i denúncia d’una realitat molt cruel.