Selecciona Edició
Connecta’t

“De públic de dansa n’hi ha, es tracta d’oferir coses que li agradin”

La creadora catalana opina que el Mercat de les Flors hauria d'oferir un ventall més ampli d'estils

La coreògrafa catalana Maria Rovira amb ballarins cubans a la seu del Ballet Nacional de Cuba a l’Havana. rn
La coreògrafa catalana Maria Rovira amb ballarins cubans a la seu del Ballet Nacional de Cuba a l’Havana.

L’Havana Vella sembla enfonsar-se una mica més sota la pluja mentre a l’interior del Gran Teatre de la ciutat, Maria Rovira (Mataró, 1963) repassa minuciosament la seva coreografia Ales amb la jove i etèria ballarina Viengsay Valdés, una meravella.

“Vas a veure assajar la Viengsay Valdés, mi amol? Tremenda sort!”, m’etziba en deixar-me davant del renovat teatre la taxista de color cafè, que s’ha revelat com una apassionada de la dansa —una cosa molt habitual aquí a Cuba—. “Viengsay és la Messi del ballet”, sentencia.

La jove, primera ballarina al Ballet Nacional de Cuba (BNC), s’ha posat sota les ordres de la coreògrafa catalana per ballar Ales, a la gala de cloenda del Festival Internacional de Dansa de l’Havana. Rovira és molt valorada i apreciada a Cuba —la gent pràcticament li demana pel carrer que torni a fer Tierra y luna, que va muntar per al BNC i que “va marcar època”—, com ho és a tota l’Amèrica Llatina. Ha dirigit tres anys el Ballet Folklòric d’Antioquia a Colòmbia, al qual han insuflat un enfocament més contemporani; ha treballat a Veneçuela i Costa Rica, i ara ho fa amb la companyia cubana Acosta Danza, una de les puntes de llança de la renovació de dansa a l’illa i que l’any que ve serà al festival Grec amb un espectacle basat en l’Odissea.

“La dansa està estancada ara a Catalunya, veig que tot segueix igual”

La coreògrafa, formada a l’Institut del Teatre i amb Ramon Soler, a París i Nova York, fundadora el 1986 de la històrica companyia Trànsit i Premi Nacional de Dansa de la Generalitat el 1998, té però, malgrat trobar-se ara a Cuba, un ull posat a casa, on el Departament de Cultura ha llançat un pla d’impuls de la dansa i on aviat es dilucidarà (per concurs) el nomenament del nou director del Mercat de les Flors. Rovira, que té opinions molt contundents sobre la dansa a Catalunya, és un dels noms que sonen per al càrrec.

“La dansa està ara estancada a Catalunya”, diu Rovira sense embuts (és sabut que no té pèls a la llengua, cosa que a vegades li comporta problemes), mentre fa llums a la bombonera del Gran Teatre de l’Havana i Valdés agafa un respir. “Veig que tot segueix igual, i sembla que toqués de nou començar de zero, com sempre”.

“El Mercat de les Flors hauria de fer també dansa clàssica moderna”

La coreògrafa, que també ha treballat a l’American Dance Festival, deplora que es torni a parlar des de les institucions de la necessitat de crear públic de dansa. “Em sembla estrany, perquè el que jo veig és que de públic de dansa n’hi ha, el que passa és que va al que li agrada. El que cal fer no és crear públic, sinó oferir coses que li agradin. Si es fan espectacles per al públic, hi ha públic”.

I què li agrada al públic? Maria Rovira ho té clar. “Qualitat i varietat. En bona mesura la dansa ha quedat reduïda a Catalunya a una sola visió del gènere, la contemporània més radical. La dansa clàssica, per exemple, està pràcticament òrfena, a excepció del festival de Terrassa i d’algunes funcions puntuals, i no obstant això, els bons programes sempre omplen. La Compañía Nacional de Danza omple. Avui no es pot fer tanta diferència, com alguns pretenen, entre dansa clàssica i contemporània, els artistes ballen de tot. Ho has pogut veure en aquest festival de l’Havana, amb gent com la del Buenos Aires Ballet, que han triomfat; en realitat les fronteres no existeixen, per als bons ballarins”.

Rovira continua: “A Catalunya s’ha optat, en part a causa de la crisi, per deixar arraconada la dansa més tècnica, i s’han prioritzat espectacles més performatius. Hi ha gent que els fa molt bé, però això no atrau el gran públic. Una bona programació de dansa ha d’oferir de tot: performances i puntes”.

La coreògrafa recorda el que li va dir una vegada un amic en sortir de veure un espectacle de dansa a la Caldera (de la qual ella, entre altres, va ser fundadora): “No em tornis a portar a veure coses que pugui fer jo”. La coreògrafa es pregunta: “Què hi ha a Catalunya en contra de la dansa amb tècnica? Els ballarins molt tècnics sovint capten més bé les coses, en contra del que es creu. Per a mi és important que un ballarí tingui formació de clàssic, encara que després facis que en prescindeixi”.

“M’encanta el Mercat, pràcticament vaig néixer allà, quan el 1986 em va donar l’oportunitat d’estrenar Andreu Morte. No cal apartar a ningú, ni deixar tirat a ningú, però al Mercat s’hi hauria de fer també clàssica moderna”. I, subratlla, “establir complicitats amb el Liceu i altres teatres”.

Per a la coreògrafa, “és una vergonya que no hi hagi una Companyia Nacional de Dansa catalana, què fem amb tots els nostres ballarins que estan fent voltes pel món?”. Precisament, el conseller de Cultura, Santi Vila, és partidari que n’hi hagi una. Aquesta companyia, recalca Rovira, “hauria de tenir repertori, i ballar de tot”. La coreògrafa aprofita per pensar que 3l Teatre Nacional de Catalunya també hauria de programar i produir habitualment dansa.

Rovira recorda amb enyorança l’època florent de les grans companyies independents catalanes, als vuitanta: Lanònima Imperial, Danat Dansa, Mudances, el Ballet Contemporani de Barcelona, Trànsit... Considera que caldria donar reconeixement a aquestes companyies històriques i ajudar les que encara hi són. “Hi va haver una època en què un festival internacional no era un bon festival si no comptava amb una companyia de dansa catalana. La dansa catalana segueix tenint molta personalitat, però ha de tornar a aquella força. A l’essència. Cal tornar a ser imprescindibles al món”.