Selecciona Edició
Connecta’t

A la recerca d’una alternativa al referèndum

La Generalitat podria substituir el plebiscit per una elecció "constituent"

Carles Puigdemont, durant la seva visita a Mariano Rajoy a la Moncloa, a l'abril. Ampliar foto
Carles Puigdemont, durant la seva visita a Mariano Rajoy a la Moncloa, a l'abril.

Un problema molest per engegar una negociació Estat-Generalitat sobre la qüestió catalana és la gestió dels temps. Qualsevol de les possibles opcions d'un diàleg estructurat (el més eficaç) hauria d'obrir-se pas en un calendari atapeït i ple d'espines. I, a més, per ser creïble hauria d'acotar-se a un període que no fos etern.

L'agenda deixa poc marge, perquè el nou full de ruta oficial català ha reactivat la idea del referèndum independentista —rebutjada anteriorment perquè es considerava una “pantalla passada” (superada)— i ha fixat unilateralment la convocatòria per al setembre. I perquè els processos judicials contra els dirigents sobiranistes segueixen el seu camí inexorable.

El càlcul del Govern català és que un moment clau, un punt d'inflexió, arribarà amb la sentència del Tribunal Suprem relativa al portaveu nacionalista al Congrés, Francesc Homs, per haver organitzat la consulta del 9-N del 2014 —quan era conseller de la Presidència— cometent presumptes delictes de desobediència i prevaricació.

El cronograma que preveuen des del Palau de la Generalitat és que aquesta decisió es produeixi abans que la del Tribunal Superior de Catalunya sobre l'expresident Artur Mas i dues de les seves conselleres (Joana Ortega i Irene Rigau) pel mateix episodi. La interpretació oficial és que el sistema judicial (d'un Estat qualificat com a “hostil”) pretén així condicionar les decisions dels magistrats catalans.

Però abans d'això pot passar també que el Constitucional inhabiliti la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que, malgrat ser considerada com a “sectària” per la meitat no secessionista de l'hemicicle —o potser per això—, s'ha erigit en un tòtem del procés. “Una inhabilitació de Forcadell o una condemna d'Homs trepitjaria la nostra dignitat”, sostenen altes fonts de la Generalitat. En resum: equivaldria a un moment de ruptura. “Nosaltres no volem provocar el toro, no volem ensenyar la capa; però, si el toro ens envesteix, reaccionarem com correspon”, avisen.

Aquesta perspectiva s'enllaça amb una visió rotunda de l'Estat i els seus poders; amb una apreciació gairebé turca sobre l'aparell judicial, presumptament subjecte a l'Executiu central i servil a ell. Aquesta perspectiva busca empara en les baixes qualificacions europees a la qualitat de la independència judicial espanyola: els tribunals, segons aquesta teoria, estarien únicament disposats a complaure el Govern.

Encara que simple (i desqualificadora de l'imprescindible principi de legalitat i del control imperatiu i submissió de l'Executiu al poder judicial), o potser per ser-ho, aquesta visió concita ressò popular. I en la seva formulació menys agressiva exhibeix algun punt de contacte amb la realitat: “El Govern sempre té la possibilitat de modular les presses i agressivitat de la Fiscalia”, assenyalen dirigents secessionistes.

En tot cas, si s'arriba a la primavera sense desastres, vindrà l'estiu, pròleg de la tardor decisiva. La del presumpte referèndum. Dies abans de la seva moció de confiança, el president Carles Puigdemont propugnava un referèndum amb “plenes garanties”. Després es va embrancar en un viatge més atzarós, amb música d'ultimàtum difícilment viable: o referèndum negociat (amb el Govern espanyol, com va proposar en un posterior discurs a Madrid) o perquè sí (convocat unilateralment), si l'altra part no acatés o respongués.

Els seus exegetes sostenen que les “plenes garanties” no es refereixen a les seguretats legals, sinó a la representativitat política internacional: “Que voti més de la meitat del cens” —l'objectiu buscat per la Generalitat en la seva aproximació a l'esquerra dels comuns— i que els vots vàlids “superin, diguem, el 55% dels emesos, com Europa va exigir a Montenegro”. Amb aquestes dades, segons aquestes fonts, conclourien que el resultat és vàlid, independentment que trenqués la rule of law, l'imperi de la llei propi de les democràcies.

Només si ho consideren impracticable reemplaçaran, si no hi ha més remei, aquesta convocatòria per una altra d'“eleccions constituents”, però ja “per ratificar una declaració d'independència”, una cosa complicada amb la majoria social actual. I, en tot cas, adequaran la tàctica als imponderables de la conjuntura: la principal de les tres lleis anomenades de “desconnexió”, la de “transitorietat jurídica” —que opta a operar una mena de vernís jurídic a la secessió unilateral—, és “molt clara i taxativa”, diuen fonts de l'Executiu català. “No està acabada”, precisen, “però els escassos detalls pendents es poden acabar en un termini molt breu”: si és en tres dies, tres setmanes, tres mesos o anys, dependrà només de la conveniència dels patrocinadors.

L'obstacle més difícil per fer la consulta seria que el Govern central impedís que es fes, o pugnés per impedir-ho. Sense suspendre l'autonomia —cosa que no està recollida a l'article 155 de la Constitució— però sí afeblint-la: absorbint, per exemple, la competència de seguretat interior i el comandament dels Mossos d'Esquadra.

Els dirigents independentistes ho tenen calculat, fins i tot amb rivets novel·lescs: “Els Mossos haurien de seguir complint la seva funció de controlar els possibles desordres públics, però, si el Govern espanyol forcés la retirada de les urnes, aquesta imatge a The New York Times o a la CNN ens donaria una victòria política internacional”, afirmen.

Contactes diplomàtics

I és que els responsables del procés sobiranista creuen fermament que ja estan equilibrant, si no guanyant, la batalla de l'opinió internacional. Cap mandatari europeu visita el Palau de la Generalitat, però sí els ambaixadors, i els contactes diplomàtics s'intensifiquen, discrets i flexibles. Un conseller significatiu assumeix que cap Govern es mullarà en fred, però aspira al fet que ho facin “si l'assumpte català queda col·locat sobre la taula com un problema”.

La posició heroica i victimista sensibilitza creixentment molts mitjans, permeables a les rebel·lies més o menys quixotesques però sempre heterodoxes. Sobretot si al davant opera únicament el front del frontó: la legalitat com a única resposta. La sensació que el secessionisme ocupa tot l'espai polític és comú als seus partidaris i a molts dels seus detractors: “Si ocupem tot l'espai és perquè a l'altra banda no hi ha res, cap proposta política articulada: l'Estat no compareix”, conclouen aquestes fonts.

Potser el període de temps disponible per al desbloqueig és curt. Però també podria ser fèrtil, si en l'aparença continuista del Govern Rajoy II hi niés un designi negociador. Perquè acostuma a ser més viable pactar amb algú situat als antípodes però segur, com Puigdemont, que no vol perpetuar-se (sembla creïble quan assegura que no busca la reelecció) i que té la credibilitat d'un figura independentista indiscutida; que amb patriotes neòfits, zigzaguejants o vel·leitosos. Hi ha pocs arquetips polítics més propers que els d'un sentenciós castellà vell i un caparrut carlista català, encara que tingui un deix de guitarrista rocker.

MÉS INFORMACIÓ