Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Domènech i la claredat

En Comú Podem hauria d’aclarir a què es refereix quan parla de sobiranies múltiples i d’organització confederal

Al contrari d’alguns joves polítics catalans de l’última fornada, Xavier Domènech és un tipus simpàtic, natural, espontani. No el conec personalment, però aquesta és la seva imatge en entrevistes i debats parlamentaris. No obstant això, és més espès, per no dir confús, en algunes entrevistes escrites. És el cas de la publicada a La Vanguardia dissabte passat, dia 5 de novembre. A part de qüestions del dia a dia polític, va intentar explicar la posició d’En Comú Podem, partit del qual és portaveu, sobre el complex tema de l’independentisme i el model territorial d’Espanya. La veritat és que ho he llegit i rellegit sense a penes poder arribar a conclusions mitjanament entenedores. El tema és complex per a molts, però els dirigents polítics i els partits han de tenir-ho clar atesa la centralitat d’aquesta qüestió.

Fem un repàs a l’entrevista. En primer lloc, el problema de la sobirania el contempla des d’una perspectiva que no s’entén gaire. Diu així en un paràgraf que amb prou feines comprenc: “Som [es refereix a En Comú Podem] un espai sobiranista que defensa les múltiples sobiranies. Tu pots tenir un estat independent però signar el TTIP, i sostreure així la sobirania econòmica del país, per exemple. Per això creiem que la sobirania nacional de Catalunya és un debat sobre totes les sobiranies en joc”.

Parlar de sobiranies en plural si, com sembla, del que estem parlant és d’un estat, no deixa de ser paradoxal, ja que en tota la teoria política, només amb alguna excepció, almenys des de Bodino al segle XVI, el terme sobirania, precisament, es predica d’un poder suprem únic i no compartit amb ningú més. Anant a l’actualitat, ja en l’article I de la nostra Constitució es diu que la sobirania “resideix en el poble espanyol”, la qual cosa significa, interpretant de forma sistemàtica els articles de la Constitució, que el subjecte d’aquesta sobirania està format pel conjunt dels ciutadans espanyols i s’exercita mitjançant el procediment de reforma que la mateixa estableix.

Una cosa diferent són els diferents poders públics que exerceixen les seves funcions –per dir-ho en la forma clàssica, les funcions legislativa, executiva i judicial– en el marc de la Constitució. Llavors ha de parlar-se, per no confondre, de competències, és a dir, de funcions sobre matèries determinades. Cap d’aquests poders públics és sobirà encara que pot ser suprem en el seu àmbit de competències. Però l’exercici d’aquestes competències no és exercici de cap sobirania, aquesta només resideix en el poble, el qual l’exerceix mitjançant la reforma constitucional.

Per tant, quan els poders competents de l’Estat signen un tractat internacional –el TTIP, com diu Domènech, o tants altres, cada setmana s’aproven tractats– el poble espanyol no perd cap sobirania, simplement els seus òrgans exerceixen les competències que tenen assignades. ¿No és cert que si una persona signa un contracte no perd la seva llibertat sinó que la utilitza per aconseguir un fi que al seu judici li convé? Doncs això.

En segon lloc, respecte al model territorial d’Estat, diu Domènech: “Jo, personalment, sempre he pensat en un model confederal en la línia de la tradició del republicanisme català. Dit això, al final serà Catalunya la que decideixi quin tipus de relació vol amb la resta de l’Estat, si és que la vol tenir”. També aquí les paraules estan mal emprades.

Un model confederal d’estat no pot existir perquè qualsevol model confederal està format per diversos estats sobirans que, mitjançant un tractat internacional, decideixen configurar-lo. Parlar d’“estat confederal” és parlar d’una cosa inexistent: no és un estat sinó un conjunt d’estats, una confederació, que s’uneixen per aconseguir unes finalitats concretes estipulades en un tractat internacional de com cada estat, en ús de la seva sobirania, pot separar-se quan ho cregui convenient. Una confederació no és una forma més radical d’estat federal sinó un ens de naturalesa diferent.

Recordem les novel·les i pel·lícules sobre la guerra civil nord-americana: els confederals eren els estats del Sud i els unionistes els del Nord. Els primers consideraven que la Constitució nord-americana era un tractat entre estats i els segons que era una norma suprema fruit del poder constituent del poble. Uns que era una confederació, els altres un estat federal. Domènech i els seus haurien d’aclarir-se i dir el que realment volen.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.