Selecciona Edició
Connecta’t

L’humor negre de Juan Pablo Villalobos guanya l’Herralde de novel·la

L'escriptor mexicà obté el guardó que convoca Anagrama per 'No voy a pedirle a nadie que me crea'

Juan Pablo Villalobos, guanyador del premi Herralde amb la novela 'No voy a pedirle a nadie que me crea'.
Juan Pablo Villalobos, guanyador del premi Herralde amb la novela 'No voy a pedirle a nadie que me crea'.

Potser és l’única manera d’afrontar aquests temps tragicòmics: amb un humor càustic, tirant a negre, i amb un posat impassible, com si s’expliqués la cosa més normal i seriosa del món, per més extravagant i hilarant que pugui ser. O que és. I aquesta actitud és la que ha anat destil·lant l’obra de l’escriptor mexicà Juan Pablo Villalobos, accentuada encara més a No voy a pedirle a nadie que me crea, títol amb el qual ha obtingut el 34è Premi Herralde de novel·la que convoca l’editorial Anagrama i els 18.000 euros de la dotació. A aquest periple esbojarrat d’un estudiant mexicà a Barcelona arrossegat a “un negoci d’alt nivell”, com el defineix el seu amic entabanador, l’ha acompanyat al podi com a finalista una altra història també puntuada per la faula i els elements còmics: Amores enanos, de l’argentí Federico Jeanmaire, sobre una parella de nans que construeixen un barri només per a gent com ells.

Títols desconcertants (Fiesta en la madriguera; Si viviéramos en un lugar normal; Te vendo un perro), textos lacònics de forma i fons, i trames impregnades d’un humor negre i delirant conformen la marca literària de Villalobos (Mèxic, 1973), de la qual No voy a pedirle a nadie que me crea tampoc es vol desprendre. En aquest cas, Villalobos (autor criat a Anagrama) utilitza com a fil conductor un jove mexicà (que es diu com l’autor) que arriba amb la seva parella a Barcelona per estudiar literatura. Farà de tot menys això, arrossegat a un món delirant per un prometedor estafador que el llança a un negoci a qui ningú es podria resistir. El resultat és una accidentada travessia plena d’esculls en forma de perillosos mafiosos, la neurosi creixent d’una nòvia a qui li agafa per llegir Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño, una nena gairebé terrorífica que recita versos d’Alejandra Pizarnik i, en el fons del cultisme, una gosseta de reminiscències buñuelianes que respon al nom de Viridiana. Com a ambientació catalana, la filla d’un polític nacionalista corrupte i una mossa d’esquadra, entre altres attrezzos humans.

Un humor no tan càustic ha caracteritzat també la trajectòria de l’argentí Jeanmaire (Baradero, 1957), tot i que més carregat d’elements reflexius, com ja va demostrar a Tacos altos i a Miguel, una biografia fictícia de Cervantes, tots dos títols publicats també a Anagrama. La suposada hilaritat ve donada en la novel·la finalista de l’Herralde per les vivències de la Milagro i el Perico, dos nans. El tancament del circ on treballaven els empeny a instal·lar-se en una zona costanera on s’enriquiran fent de strippers. A partir d’aquí, decidiran construir un barri només per a persones com ells, fins que hi arriba una periodista tan guapa com alta, plasmació de les dificultats de les relacions humanes, el missatge últim de l’obra.

D’entre la notable quantitat d’originals presentats enguany (512), el jurat del guardó ha decidit rescatar també per publicar-lo Cómo dejar de escribir, d’Esther García Llovet.