Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Daniel Blake i la burocràcia

L’últim film de Ken Loach destaca la posició reactiva d’uns serveis públics molt sensibles al relat de classes altes i mitjanes sobre l’abús de les ajudes socials

Fotograma de la pel·lícula 'Yo, Daniel Blake'.
Fotograma de la pel·lícula 'Yo, Daniel Blake'.

La nova pel·lícula de Ken Loach que va merèixer la Palma d’Or a Canes i el gran premi del públic al festival de Sant Sebastià arrenca amb una conversa entre Daniel Blake, el fuster protagonista del film, i una “experta en política sanitària”. L’experta en qüestió treballa per a una companyia privada, contractada per l’administració, que té com a objectiu avaluar el grau d’incapacitat del fuster després d’un infart que el va afectar de ple a la feina. Els metges que el van atendre diuen que, en el seu estat, no pot seguir treballant, però sembla que amb això no n’hi ha prou a l’hora d’aconseguir una ajuda econòmica per incapacitat i l’administració vol tenir una opinió externa que avali l’informe mèdic. El desacord entre l’experta i un Daniel que no entén l’argot ni les preguntes que se li formulen acaba en un dictamen que no li permet accedir a l’ajuda esmentada.

Així comença el film, amb les peripècies d’un Blake, sol al seu petit apartament a Newcastle, que tota la vida ha treballat i que no hi entén ni de papers, ni d’informes propis de la jungla burocràtica en què es veu immers. Una situació que el porta a barallar-se amb números de telèfon que només insisteixen que esperi fins a ser atès, mentre sona una melodia musical inacabable, o que l’obliguen a un coneixement de l’accés digital a formularis i reclamacions que ell tampoc controla. La seva experiència personal és una altra, personal i directa. Fa favors, ajuda i busca reciprocitat. Mentre espera que li revisin una decisió clarament absurda, no té altre remei que demanar una ajuda per a aturats, però la lògica del workfare (que parteix de la hipòtesi que no pots rebre ajudes si no ets emprenedor i actiu en la teva cerca d’ocupació) el condueix a una situació sense sentit: ha de buscar feina per ser ajudat, però si l’aconsegueix no la pot acceptar, ja que la seva salut no li ho permet.

La pel·lícula té molts més matisos i presenta girs que no cal revelar aquí. La veritat és que una vegada més Loach ens acosta a la complexitat de l’evolució dels estats de benestar a Europa, des de vivències, sentiments i emocions que van molt més enllà de les assenyades anàlisis de les polítiques socials en aquest inici de segle. Persones amb més de 45 o 50 anys acostumades a espais laborals en els quals el col·leguisme i la continuïtat laboral oferia tot un món de relacions, complicitats i orgull de treball ben fet, que ara semblen no tenir lloc en un món que exigeix altres habilitats i moltes menys fidelitats. La capacitat de fer bé el necessari no genera valor, sinó que es busca desentendre’s i que això permeti anar canviant constantment seguint les peripècies de llocs de treball efímers i de baixa qualitat.

Es pot criticar a Loach el to nostàlgic en relació amb un escenari laboral que no tornarà. Però, més enllà, el fet que destaca és la clara posició reactiva i defensiva d’uns serveis públics molt sensibles al relat de classes altes i mitjanes sobre l’abús que les ajudes socials han generat. Predomina la desconfiança en relació amb els demandants d’ajuda, i s’acaba dirigint-los als bancs d’aliments, com a solució caritativa davant la falta de sortida digna per a massa gent a la recerca de llocs de treball escassos. La selva burocràtica és el reflex d’aquesta desconfiança i d’aquesta incapacitat. Els treballadors socials que es compadeixen (és a dir, que comparteixen la passió, el problema dels qui atenen) amb prou feines tenen espais on buscar flexibilitat i adaptació a les circumstàncies. Ja que els procediments, les rutines i els protocols acaben encotillant i asfixiant per igual a servidors i ciutadans.

El que explica I, Daniel Blake és reflex de la deriva conservadora de Thatcher i del nou laborisme de Blair, i no és generalitzable a qualsevol servei social. Però la força de la seva història és que ens obliga a pensar cap a on ens dirigim. A què li donem importància. Enfrontar-se a l’escenari actual no és tasca que puguin fer els Blake sols encara que siguin heroics. Si renunciem a les dinàmiques de solidaritat, de reciprocitat, d’ajuda mútua i no aconseguim que aquestes pràctiques socials les puguem compartir i incrustar en les pràctiques habituals dels serveis socials de les institucions, no aconseguirem preservar el que ha costat generacions aconseguir. No és una cosa que competeixi només les institucions, encara que hàgim de recordar responsabilitats i compromisos. És una tasca social i col·lectiva.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política a la UB.