_
_
_
_
_
Nou Govern
Perfil
Texto con interpretación sobre una persona, que incluye declaraciones

Fernández Díaz, el ministre amortitzat

El ministre de l’Interior deixa la cartera amb una popularitat molt baixa

Patricia Ortega Dolz
Jorge Fernández Díaz.
Jorge Fernández Díaz.EFE

Jorge Fernández Díaz s’hi ha resistit fins al final. "Em sento amb forces", deia fa només uns dies el ja exministre de l’Interior. Sabent que, amb 66 anys, aquest podia ser el seu ocàs polític, no tenia (ni va manifestar) cap ganes d'anar-se’n. I menys així: escaldat pels escàndols dels enregistraments al seu propi despatx, reprovat a Parlament espanyol i pendent d'una compareixença a la comissió d’interior del Congrés per haver promogut presumptament des del seu càrrec investigacions de possibles corrupteles dels seus rivals polítics... Mariano Rajoy li ha dit ja que no compta amb ell en el seu nou Govern.

Ha estat ministre de l’Interior des del desembre del 2011. La seva carrera política va començar amb 28 anys al CDS d’Adolfo Suárez a Barcelona i ha tingut fins a 12 càrrecs diferents al Partit Popular –des de governador civil als vuitanta fins a secretari d’Estat de las Corts el 2004 i vicepresident tercer del Congrés entre el 2008 i el 2011–. Sembla un home contingut i calculador, de mirada més aviat esquiva en la distància curta. Però, no.

Al ministre li agrada la marxa. Es podria dedicar al cinema, malgrat el desastre de la seva última pel·lícula (El colibrí). Li encanten les càmeres. No amaga el seu perfil dolent. És agosarat en el verb i no sembla que mai li hagi importat gaire que el seu nom aparegués en els titulars dels diaris perquè sempre tenia una resposta per donar-ne un altre.

Amb ETA desactivada, va canviar l'abordatge del terrorisme. D'una banda, es va esforçar per la construcció d’"un relat just" per a les víctimes del grup, i, de l’altra, en la lluita contra els gihadistes. Les dues coses han centrat gran part de la seva dedicació i discurs.

Com a bon patriota que sempre ha estat, en gran part per herència familiar (el seu pare va ser tinent coronel de cavalleria a l'exèrcit i subinspector en cap de la Guardia Urbana de Barcelona durant la dictadura franquista), no s'ha mantingut equidistant amb el desafiament independentista català i el nou panorama polític que ha seguit l'era del bipartidisme. Més aviat al contrari: uns enregistraments fets al seu despatx i misteriosament filtrats van evidenciar que durant el seu mandat es va fer servir els cossos i forces de seguretat de l’Estat per destapar possibles corrupteles de rivals polítics, especialment, catalans. La seva presumpta implicació en la creació d'aquesta anomenada "policia patriòtica" va enfonsar la seva popularitat i probablement l’ha sentenciat, malgrat les seves bones relacions amb el president.

Amant de la història i de la ironia, fins que arribem a l’Església. És un home de bé i de missa diària. Segons els seus col·laboradors, hi va sense excepció almenys una vegada al dia, allà on sigui, "a hores intempestives per no interrompre la seva agenda, com a les sis del matí, per exemple". Jorge, el segon de deu germans, deu el seu nom a un oncle seu capellà del convent de les Carmelites Descalces de Maluenda. No li ha tremolat el pols per condecorar verges, protegir monges desvalgudes o donar la gestió de l'acadèmia de policies als bisbes.

Presumeix (perquè pot) d'una memòria portentosa i és (i té fama de) "gran conversador". Nascut a Valladolid i català d'adopció, és una mica fanfarró, s'atreveix amb gairebé tot, li agraden els reptes intel·lectuals i no tem la improvisació.

Enginyer industrial de carrera i inspector de Treball per oposició, es va forjar com a polític amb el seu germà Alberto, amb els populars catalans. És pare de dos fills i avi de dos néts. Té fama de paio "equilibrat", "perfeccionista" i "meticulós". I, sobretot, de ser amic personal del president del Govern espanyol. El seu desig més gran –"si Déu vol", afegiria ell– va ser sempre ser nomenat ambaixador per la Santa Seu.

A la ciutat del pecat...

Bé, sempre, sempre... no. Diu la llegenda –i ha estat reconegut pel mateix ministre en alguna ocasió en autoqualificar-se de "convers"– que també va tenir una vida boja. Una etapa que li permet connectar amb aquela part de l’"humà, massa humà" que porta dins. Però tot va canviar després d'un viatge a Las Vegas. Era l'any 1991. Era diputat popular per Barcelona i hi va ser convidat pel Departament d’Estat dels Estats Units en viatge oficial. Va passar un cap de setmana a la ciutat del pecat. El que va passar allà no ha transcendit –"el que passa a Las Vegas, es queda a Las Vegas", ja se sap–, però després d'allò va optar pel camí de la fe, amb rosari i lectura espiritual inclosa. Tampoc beu. Ni vi als àpats, presumptament per una "intolerància alimentària genètica".

Treballador impenitent, "fins a l'obsessió", aquests cinc anys ha hagut de fer front a problemes urgents. Salts d'immigrants a les tanques de Ceuta i Melilla amb morts per pilotes llançades des de la riba per agents de la Guàrdia Civil. Ha promogut, contra vent i marea, l’anomenada llei mordassa (Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana), aprovada en solitari pels populars, entre protestes de tots els grups per "vulnerar drets fonamentals". I en els últims temps, va aparèixer com el patrocinador de l’anomenada "policia patriòtica". Malgrat dir que ell es trobava amb forces, tothom el donava ja per un ministre més que amortitzat. Pel que es veu, també el mateix president, Mariano Rajoy.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Patricia Ortega Dolz
Es reportera de EL PAÍS desde 2001, especializada en Interior (Seguridad, Sucesos y Terrorismo). Ha desarrollado su carrera en este diario en distintas secciones: Local, Nacional, Domingo, o Revista, cultivando principalmente el género del Reportaje, ahora también audiovisual. Ha vivido en Nueva York y Shanghai y es autora de "Madrid en 20 vinos".

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_