Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Vencedors i vençuts

Ni l'aritmètica parlamentària pot forçar Rajoy a rectificar el rumb ni cal esperar que ho faci per voluntat pròpia

Rajoy al Ple d'investidura.
Rajoy al Ple d'investidura. AFP

Com totes, la llarga batalla que acaba de desenvolupar-se en l'escenari polític espanyol –més del doble de llarga que la del Somme, tan llarga com la de Verdun– ha tingut vencedors i vençuts. No ha estat una batalla de moviments, d'alè napoleònic, sinó un clàssic enfrontament de desgast, sense brillantor, en què guanya qui s’erosiona menys. I aquest ha estat, sens dubte, el Partit Popular de Mariano Rajoy.

Per verificar-ho, n’hi havia prou amb observar els estats d'ànim de dissabte passat al Congrés dels Diputats, al final de la sessió d'investidura. Mentre els parlamentaris del PP, eufòrics, ovacionaven Rajoy a crits de “president, president!”, com si estiguessin a la vorera del carrer Génova celebrant una nit de triomf electoral, l'ambient en les files socialistes era de funeral, amb el grup parlamentari desballestat, els díscols justificant-se davant la premsa i Antonio Hernando en el paper de primer oficial del Titanic, obligat a posar cara al naufragi davant l'absència del capità (o de la capitana).

Pel que fa referència a Ciutadans, els esforços d’Albert Rivera a l'hemicicle per mostrar-se contundent i fins i tot amenaçador davant el presidenciable popular no van poder esborrar la sensació d'un partit taronja convertit en reposapeus d'aquell mateix Rajoy a qui havien promès no donar suport en cap cas.

Així doncs, de les tres forces gràcies a les quals Mariano Rajoy allargarà la seva estada a la Moncloa quatre anys més (excepte sorpreses), l'única que pot sentir-se satisfeta i orgullosa és el Partit Popular. Té més força, en vots i escons, que fa deu mesos. Si, fa un any, Ciutadans semblava capaç de disputar-li seriosament l'espai de centredreta, l'amenaça està avui molt domesticada. I, amb un PSOE reduït a cendra, els populars s'han quedat sense cap alternativa “d'ordre”; és poc versemblant que, si no es produeix un cataclisme economicosocial, Podem penetri amb força als caladors de vot del PP.

Sí, els optimistes subratllen que Rajoy ara no tindrà majoria absoluta, que es veurà obligat a negociar, a consensuar, a cedir, a canviar. Permetin-me que ho dubti, i que expliqui per què. No tindrà 176 vots garantits, és cert; però tindrà el Butlletí oficial de l’Estat, i el recurs al decret llei, i el blindatge que el sistema legal espanyol atorga al president del Govern espanyol. I, en cas de dubte o conflicte jurídic, disposarà d'una alta judicatura dòcil i d'un Tribunal Constitucional, com fins avui, més que amic. A més, el tabú del referèndum català farà pràcticament impossible –com ja ha passat al llarg del 2016– que les altres forces parlamentàries es posin d'acord per fer-lo fora del poder.

Exclòs, doncs, al meu judici, l'escenari d'un Rajoy forçat per l'aritmètica parlamentària a rectificar el rumb, és més creïble que ho faci per pròpia iniciativa, espontàniament? No ho crec, per raons tant individuals com col·lectives.

El PP, o la dreta espanyola –no sé si per herència genètica d'aquell vell eslògan gil-roblista, “todo el poder para el Jefe!– estan formatats per governar amb majoria absoluta. A Aznar, no tenir-ne en el seu primer mandat li va suposar una veritable tortura, cosa que es va compensar amb escreix –fins a la borratxera– entre el 2000 i el 2004. Rajoy sembla més moderat, però el seu partit i el seu Govern han fet servir els 186 escons obtinguts el 2011 amb una prepotència no inferior a la de l'avui president de la FAES. O ens hem oblidat ja de les actituds desvegonyides de Wert, de Fernández Díaz, de Montoro...? I de la negativa de sotmetre's al control parlamentari durant aquest any que ha passat “en funcions”?

Res indueix a pensar que aquest tarannà, que aquesta cultura política canviïn després de la reinvestidura. De fet, el mateix Rajoy ho va advertir dissabte: “Accedeixo al Govern per perseverar. No estic disposat a derrocar el que s’ha construït... No es pot pretendre que traeixi el meu projecte”. Si no el traeix, és que el manté. I el mantindrà, també, pel que fa a Catalunya, sense atendre cap dels assenyats raonaments que Xavier Vidal-Folch apuntava a EL PAÍS dilluns passat.

Com Philippe Pétain a Verdun, Rajoy es va atrinxerar fa un any en la consigna defensiva d’ils ne passeront pas! I no han passat, encara que alguns vulguin enganyar-se.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.