Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Rodoreda a la Miró

Dues obres de l’escriptora formen part de l’exposició dedicada als escacs i el seu influx en l’art del segle XX des de Marcel Duchamp

Per fi, em vaig dir en veure-les. Per fi algú s’ha decidit a mirar l’obra plàstica de Rodoreda més enllà de la seva condició d’escriptora superlativa, l’ha considerat per ella mateixa i l’exposa juntament amb la d’artistes d’alta volada, als quals Rodoreda va seguir amb atenció als anys 50, en el seu exili de París: Kandinsky, Klee, Miró sempre. Dues obres seves, una aquarel·la i una aiguada, formen part de l’exposició “Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes”, que es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona fins al 22 de gener.

L’atrevit és el curador Manuel Segade (la Corunya, 1977), a qui encara se’l considera un jove malgrat un llarg recorregut per aquests mons de l’art contemporani. Sí que aquesta és la seva primera exposició amb artistes historiats sobre els quals sembla que ja està tot dit. No pas, de cap manera. Al contrari: les mirades fresques en aquest terreny no poden més que provenir dels historiadors, crítics i curadors d’art que es fixen en aspectes, indicis i rastres que els artistes deixen en les obres i en les seves trajectòries com a cosa substancial, encara que no sempre es vegi en primer terme. En aquest cas, la presència dels escacs en l’art del segle XX entre els corrents artístics que anomenem avantguardes. Un influx que va tenir la seva traducció en cinema, en la propaganda militar nazi, en el mobiliari soviètic de primera hora i fins i tot al camp de concentració d’Argelès, on el presoner Damàs Calvet Serra en va construir un amb el que va poder.

Vagin a veure l’expo, que s’ho val just per això: per l’atreviment de plantejar alguna cosa diferent sobre qüestions redites, en aquest cas que un consumat jugador d’escacs (durant anys, a Cadaqués) va ser Marcel Duchamp, pare molt primerenc de l’art contemporani. No som davant una tesi que hagi de convèncer sinó davant una forma de mirar i de reunir obres a partir d’una cosa comuna a artistes i espectadors: el joc. Descobrim així que el joc dels escacs, tan mental, ha tingut moments molt populars, que molts hi han jugat encara que ara sembli que ha passat a la història. Els jocs actuals, donaran tant d’art com els escacs? Probablement, sí. Qualsevol dia algú ens ho farà veure, si no ho ha fet ja i una servidora, que sap poca cosa de videojocs, no se n’hagi assabentat.

I Rodoreda, què hi fa aquí? Les dues obres són sobre paper, mai va pintar a l’oli. Les feia sobre la seva taula al petit apartament que ocupava a París, als anys 50. Les dues estan signades, cosa poc freqüent en la seva obra plàstica. Signava amb el cognom en lletres capitals i d’impremta. En aquestes dues obres, el motiu del tauler d’escacs, els quadres blancs i negres, hi és present, rimant la composició del quadre amb seguretat compositiva.

Quan vaig reunir algunes de les seves obres a l’exposició “L’altra Rodoreda” el 2008, a l’entresòl de la Pedrera (va ser l’última exposició en aquesta sala, ara dedicada a un car bar turístic), el tauler d’escacs apareixia amb certa freqüència, sobretot en alguns (auto)retrats al·lucinats d’una cara de dona, però no estaven signats. Rodoreda es va dedicar a la pintura pocs anys, de manera seriosa, tant com va poder, amb decisió creadora, també com a forma de guanyar alguns diners en aquells anys infames.

Va estar a punt d’exposar, a la sala Mirador, a París, i en una mostra a Barcelona. Va signar obres per a aquestes dues ocasions que finalment no van quallar. Va oblidar la pintura quan el 1957 es va donar l’ocasió de tornar a publicar literatura a Barcelona. Ella ja era a Ginebra. La seva dedicació a la pintura li va donar alè per aconseguir les formes, renovadores i genuïnes de la postguerra, en les novel·les que a partir d’aquell any va emprendre, per fi.

Manuel Segade ha arribat a Rodoreda, explica, per la voluntat de reunir obres de context català i voler comptar amb dones surrealistes. Sí, per descomptat, Rodoreda també és surrealista. Més que en les obres presents aquí, en algunes altres. Les d’aquesta expo són molt controlades, elaborades amb cura i precisió. Les devia creure vendibles si exposava. Salvador Saura, artista ell mateix i prestigiós dissenyador de catàlegs, també el d’aquesta mostra, ha estat decisiu perquè Rodoreda estigui en aquesta interessant exposició. Coneix bé l’obra plàstica rodorediana perquè s’ha encarregat amb el seu company de sempre, Ramon Torrente, del llibre que la reuneix, tan completa com es coneix, recentment editat per la fundació que gestiona el seu llegat.

Salve, Rodoreda, entre pintors i escultors.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.