Selecciona Edició
Connecta’t
Llibres

Llull desmitificat

Guillem Frontera mostra un domini de la llengua insòlit en la dramatúrgia actual

Guillem Frontera aprofita a La galera siciliana per destapar el projecte apologètic de Llull.
Guillem Frontera aprofita a La galera siciliana per destapar el projecte apologètic de Llull.

Les lletres catalanes tenen la sort immensa de disposar de figures de l’altura d’un Ramon Llull o d’un Jacint Verdaguer. Tots dos ferms apologistes del cristianisme, van viure, en realitat, com uns autèntics heterodoxos, uns il·luminats. Les obres literàries que van escriure han sobreviscut les atzagaiades del temps i continuen tenint la força dels clàssics més poderosos. En un any com l’actual, consagrat a erigir Llull en una marca efímera en la borsa de les modes, és ben escaient La galera siciliana, primera peça teatral publicada per Guillem Frontera (Ariany, Mallorca, 1945).

La galera siciliana s’inspira en la biografia del beat mallorquí per oferir-nos-en una imatge desmitificada, a escala humana. Se centra, sobretot, en el període de trànsit cap a l’abandonament de les misèries del món per dedicar-se amb vehemència a servir el déu cristià. Llull sosté una animada controvèrsia durant aquests anys de formació amb un esclau sarraí —adquirit perquè li ensenyi l’àrab— que li rebat amb astúcia les certeses sobre la seva fe i els seus mites.

El pinyol de l’obra és la dialèctica viva —el debat teològic i filosòfic— entre un Llull molt pagat de la seva superioritat moral i un esclau moro que sap trobar els punts febles de les fal·làcies argumentals del seu amo. Immers en un incipient misticisme de convers, Llull mostra la cara més dogmàtica i despòtica, més fanàtica, enderiat com està a atènyer el coneixement necessari per poder convertir els “infidels”. La irreductibilitat de l’Esclau és, tanmateix, la millor prova del seu fracàs.

Conscient de l’estatus de captiu, l’Esclau ha de procedir amb prudència per desarmar els excessos retòrics lul·lians. Sense perdre els papers, fa veure al seu senyor que la religió esdevé una coartada del poder i la barbàrie, que els prohoms cristians actuen amb tanta voracitat de guany com els capitostos militars, que darrere dels dogmes de fe s’amaguen la hipocresia i el cinisme. La saviesa que demostra l’Esclau li permet de qüestionar no únicament la doctrina d’un Llull fervorós aspirant al martirologi, sinó també les contradiccions ètiques de la seva actuació i l’abast polític de la seva comesa.

Amb un domini de la llengua insòlit en la dramatúrgia catalana actual, Frontera contrasta vivament els deliris místics de Llull amb la seva condició terrenal. El personatge de la Criada remet a l’etapa dissoluta i pecadora —abocada a gaudir dels plaers de la carn— d’abans de la conversió i ofereix un contrapunt, ple de sensualitat, amb les elevades disputes amb què Llull es complau a esmerçar les hores. A més de la funció dramàtica dins del trio, la seva llestesa natural i pràctica serveix de distensió a la solemnitat de les disquisicions lul·lianes.

L’acció de La galera siciliana alterna —una mica mecànica-ment— tres espais escènics que evoquen una església imaginària presidida per un gran crucifix gòtic. Les disputes dialèctiques entre Llull i el seu esclau —enteses com assaigs de predicació per a infidels— es combinen amb les escenes erotitzants i quotidianes en què intervé la Criada. Al capdavall, més enllà de les discussions religioses, filosòfiques o morals, l’obra sembla apuntar al rerefons polític —la legitimació del dret de conquesta i del genocidi dels cristians— que encobria, en el fons, el vast projecte apologètic —afortunadament frustrat— de Ramon Llull.