Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Sense massa cotó fluix

El rodet hoteler ha entrat a la Casa del Cotó de Barcelona, compartimentant-la

Escala interior de la Casa del Cotó, feta en l’anterior reforma de l’edici, el 1962.
Escala interior de la Casa del Cotó, feta en l’anterior reforma de l’edici, el 1962.

La reforma recent de la Casa del Cotó a la Gran Via de Barcelona, entre Roger de Llúria i Bruc, per transformar-la en hotel, ens fa preguntar-nos algunes coses, però també, i en especial, recordar i celebrar un dels edificis més singulars de la ciutat. Era una construcció especialment interessant per diversos motius. El primer, per tractar-se d’un cas rar d’edifici que va ampliar-ne un d’existent d’una manera poc usual avui, és a dir, vertaderament tractant de fer-lo créixer de manera que semblés natural. Aquest no és el procediment habitual, un procediment que està més interessat a fer notar —exageradament— el contrast entre el vell i el nou, tot cercant una confrontació d’estils i maneres de fer: la del passat amb les idees del projectista actual, com sol ser quasi sempre. No seria hora d’un debat sobre aquesta manera de fer?

El segon, molt lligat al primer, apareix en veure la façana amb les pilastres llises d’estil corinti que accentuen les dues parts de la Casa del Cotó, la inicial, obra d’Elies Rogent, i l’ampliació, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, i aconsegueix que les primeres tres plantes actuïn com un basament, sobre el qual recolzen les monumentals pilastres. Una operació que suposa certa legitimació de la naturalitat de la part superior, com si la part baixa hagués estat esperant la darrera durant anys. Aquest fet no seria en si significatiu si no tinguéssim present la data de construcció de la reforma: el 1962, un període en el qual l’arquitectura moderna feia aparició a Barcelona amb edificis com ara l’editorial Gustau Gili, la Facultat de Dret o el Canòdrom Meridiana.

Aquest és per a mi un factor determinant en la valoració de l’ampliació de la Casa del Cotó, especialment per significar una rebel·lia en acceptar la tirania del corrent modern del moment. Seria difícil trobar casos com aquest en els períodes posteriors, atesa l’homogeneïtat en voler interpretar el present de l’arquitectura i acceptant que tan sols pot tenir una expressió possible, en lloc d’atrevir-se a ballar despreocupadament amb el passat. Comparin-ho amb la façana del Palau Savassona —la de l’Ateneu—, un exercici de composició a partir de l’ordre i grandària de les finestres de la façana de la plaça. El recurs a l’abecedari de la façana, literalment en la línia de la manera gràfica d’endreçar una façana, és una metàfora de l’arquitectura actual: “Totes les lletres i cap paraula”. Una ampliació amb una façana massa afectada i, en el fons, impotent davant l’existència del vell palau, cosa que l’anterior reforma de la Casa del Cotó no fa.

El tercer aspecte és la llibertat amb la qual es resolen parts de la construcció amb formes tan diverses, sense amagar coses que podríem considerar contradictòries, com la façana de darrere, el jardí hivernacle, la coberta d’aire fabril i la construcció d’una importantíssima nova escala. Una escala de cargol que travessa totes les plantes penjada des de dalt com una plomada, col·locada dins d’un cilindre de fusta enllistonada, elegantíssima, continguda i elegant. Construïda amb materials d’origen industrial, situats en l’altre extrem de la pedra grisa o el marbre blanc de la façana de la Gran Via, com ara goma, fusta, ferro o alumini.

Aquesta escala —que emprant una paraula que agradava molt a Josep Pla podríem dir aèria—, ella sola, podria representar la reforma de 1962. Ara l’edifici ha estat transformat en hotel: l’imparable rodet hoteler ha compartimentat la construcció i ha alterat les plantes superiors, tot i que ha mantingut l’esplèndida galeria a l’interior d’illa, protegida amb lames de fusta, i ha decorat de nou l’edifici vell, cosa que ens porta a la qüestió de la decoració i, sense embuts, a poder dir que n’hi ha de bona i de dolenta. Es projecta sobre un imaginari que l’interiorista interpreta; és aquest imaginari el que resulta en aquest cas tòpic i televisiu, com un anunci de perfums en un país exòtic. Admiro que el treball de decoració pugui ser tan eclèctic, que estigui alliberat de la tirania de la coherència i que el mateix dissenyador faci una obra radicalment diferent de l’anterior i pugui desenvolupar treballs coetanis i diversos entre si, sense l’obsessió per definir un llenguatge propi. Treballar en diferents obres com el White album de The Beatles. Però aquesta admiració es converteix en antipatia en veure la manera vulgar com es tracta el que precedeix, per exemple amb els quadrets posats a l’escala, sense haver fet el mateix esforç que, com en aquest cas, realitzà qui el va precedir.