Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Lectura de mitjans

No es podrà inserir com a ciutadans al segle XXI els joves si no assumeixen que la informació és sempre producte i no transmissió, és fàbrica i no naturalesa

Fa molts anys vaig tenir la fabulosa oportunitat de parlar durant una setmana en un curs a Lió per a estudiants avançats d'espanyol. La proposta va arribar de xamba o, millor, de rebot, perquè es va retirar a última hora el professor encarregat de donar el curs sobre cultura espanyola de la democràcia que vaig acabar donant jo. Amb prou feines portàvem vint anys de prosperitat —devia ser a la segona meitat dels anys noranta— però vaig ser feliç sense taxa: no sabia que el caramel també portava dins el seu verí, o el punt d'amargor que no vaig saber preveure quan el vaig acceptar. Per aquella època, el sistema mediàtic espanyol no era com el d'avui però seguia sent un actor clau de la vida pública, amb posicions polítiques fortes que podien arribar a ser terminals o pantalles del poder.

Una cosa semblant va succeir quan un govern conservador liderat per José María Aznar va activar mecanismes no exactament transparents d'assetjament a mitjans periodístics hostils: el desplegament que llavors la premsa conservadora va desenvolupar des d'El Mundo o ABC va ser descarnat i feroç. En alguna mesura les tornes van canviar quan va governar José Luis Rodríguez Zapatero i va tenir la sensació que les simpaties per la seva figura a EL PAÍS estaven per sota del que desitjava i va facilitar l'emergència d'altres mitjans més propers al seu tarannà i les seves postures, i en aquest entorn va aparèixer, almenys, el diari Público, quan s'editava en paper. I ningú oblida, almenys a Catalunya, l'etapa que va viure La Vanguardia de seducció altament calenta pel projecte independendista.

A unes i altres pàgines és possible trobar avui els rastres de duríssimes posicions públiques on la neutralitat informativa o l'equanimitat interpretativa van quedar en suspens. En els primers exemples, jo era més jove, no enterament idiota i una mica propens a l'alarmisme íntim. Però aleshores em va espantar, i em va seguir espantant després, aquesta bunquerització de les posicions respectives. Només això: una vaga forma de l'estupor sorprès davant les garrotades i la impudícia. Per als més grans, i recordo Josep Maria Huertas Clavería, allò era un símptoma de deterioració democràtica del periodisme perquè la lluita de poder s'havia desencadenat dins dels mitjans. D'altres creien que s'havien tornat a traspassar massa límits de la deontologia professional, incloses les juvenils ànimes càndides com la meva.

No existia Twitter ni existia Facebook i per descomptat l'amenaça d'una premsa digital era un pur fantasma en camisola perquè ni tan sols se n'albirava el poder de transformació de la informació i la vida política. No obstant això, sense saber el que vindria després, allò semblava l'apocalipsi i ho va ser per als atents, cultes i rossos nois (i noies: llavors no calia afegir-ho) francesos que assistien a Lió a les meves classes improvisadíssimes. Obríem a l'aula les pàgines gairebé sempre de dos o tres diaris per verificar en assumptes greus tractaments monitoritzats per emetre una determinada posició forta, amb pocs matisos i sovint incomprensiblement o excessivament delatora.

Des d'aleshores no vaig deixar de fer a casa el mateix que vaig aprendre a Lió i vaig assumir que la millor assignatura viva en un institut de Batxillerat ja no hauria de ser el llatí ni el grec (en els quals en qualsevol cas jo anava summament peix), sinó la pedagogia dels mitjans, la lectura crítica dels papers, la distància recelosa i cauta sobre les explosives batalles que desplegaven sobre determinats assumptes i en determinades circumstàncies. No hi hauria manera d'inserir com a ciutadans al segle XXI els nois (i noies) si no interioritzaven a consciència que la informació és sempre producte i no transmissió, és fàbrica i no naturalesa, és artificial i no vegetativa. Ni tan sols calia recordar la famosa frase de Marshall MacLuhan que el mitjà és el missatge perquè amb els missatges es projecta públicament el propi mitjà, avui multiplicats en una xarxa inabastable.

Alguns famosos han renunciat a les xarxes socials, segons expliquen precisament el mitjans. És possible que la política menys incendiària i més solidàriament eficient amb les majories engripades trobi també les seves maneres d'actuar en l'univers digital per fidelitzar des de la raó crítica, sense eslògans rufianescs ni aplaudiments unànimes, a lectors educats a l'escola o pel seu compte en la torbadora i a estones angoixant lectura real dels mitjans.

Jordi Gracia és professor i assagista.