Selecciona Edició
Connecta’t

Tot allò que es diu i és possible

La nova gramàtica de l’IEC abandona els límits de la correcció normativa per abastar tota la llengua

El claustre de l'IEC.
El claustre de l'IEC.

Hem sortit del foc i de seguida caiem a les brases. La crisi dels diacrítics s’ha tancat aquesta setmana passada amb un plenari de l’IEC que ha aprovat definitivament la reforma ortogràfica —amb l’indult d’última hora del diacrític de sòl— i amb una altra andanada dels díscols, aquest cop arribant a qüestionar el nivell d’alguns promotors dels canvis i proposant una altra acadèmia, sense concretar però en què consistiria això. La crisi, doncs, sembla tancada amb la validació de les modificacions ortogràfiques de la Secció Filològica quan tot just estem a punt d’estrenar la nova gramàtica i, per tant, podem preveure que plouran les clatellades.

Sobre la qüestió, Vicent Pitarch —en una de les respostes omeses de l’entrevista a Quadern la setmana passada— prometia “una gramàtica que per descomptat serà de les més innovadores i actualitzades de totes les llengües de cultura d’Europa”, un enunciat que semblaria grandiloqüent si no anés acompanyat d’una explicació: es tracta d’una gramàtica feta de bell nou —és la primera que promou l’IEC, que havia fet seva la de Fabra— i que abandona la cotilla de la correcció lingüística per abraçar la diversitat geogràfica i funcional, en un tarannà molt més de gramàtica descriptiva que no pas de gramàtica normativa. Aquells que esperin grans respostes als grans dilemes de la llengua, que esperin asseguts.

Una gramàtica descriptiva no és tant un tractat que et prescriu el que pots dir i el que no, sinó que t’indica tot allò que es diu i és possible, sempre en els marges que dicten els registres lingüístics i les varietats dialectals. En català hi ha coses correctes que poden ser impròpies, com ara si utilitzo el possessiu meua —jo que sóc del català xava—, i en canvi n’hi ha d’incorrectes però perfectament adequades segons el context, com ara si demano a una parella “feu’s-e un petó”. El que decideix si una fórmula és pròpia o impròpia no és tant la pertinença a un nucli dur de correcció que podem definir com l’estàndard normatiu, sinó la seva adequació al registre emprat i a la varietat dialectal.

Ja fa temps, però, que la correcció lingüística es mou per aquests viaranys i, per tant, és menys normativa del que dicten els cànons, evidentment amb gradacions. Sobta, per exemple, veure com algunes propostes literàries recents han destacat per l’ús singular que fan de la llengua, com va passar amb L’home de la maleta de Ramon Solsona, Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals o la recent Argelagues de Gemma Ruiz, novel·les que han cridat l’atenció precisament per un tractament de la col·loquialitat allunyat dels agafalls normatius i, sobretot, de l’anomenat col·loquial mediatitzat. Acostumats com estem a un català tevetresenc, que unes novel·les ens sorprenguin per l’exhibició d’una llengua “autèntica”, com la qualifiquen molts, ens hauria de servir de toc d’atenció per saber si ho estem fent bé.

La nova gramàtica és doncs tot un repte per als professionals de la llengua, que hauran d’entendre que, per dedicar-se a la correcció de textos, a més de norma hauran de saber de llengua. I és un repte, també, per a les universitats i els cursos específics que es dediquen a formar correctors, que hauran de repensar la seva orientació. Malauradament, les facultats de filologia han vist sempre la correcció com una tasca gregària i han desatès la formació de professionals, mentre que els màsters i postgraus s’han dedicat a navegar per la zona de confort de l’estàndard —tant el normatiu com el mediàtic—, amb alguna dosi extra de sintaxi premium, com ara el clàssic de la caiguda preposicional o si hi hem de posar per o per a.

L’IEC, així, ha elaborat una gramàtica (revolucionària?) que trasllada el veredicte final sobre la correcció dels textos als professionals de la llengua, que hauran d’estar molt més ben preparats quant a variació funcional i dialectologia a fi d’afinar la seva intervenció. S’ha acabat apel·lar a la gramàtica i el diccionari per afirmar “això es pot dir, això no es pot dir”, ja en tenim prou de la dicotomia barroera del que és correcte i el que no.

MÉS INFORMACIÓ