Selecciona Edició
Connecta’t

Ramon Miravitllas retrata la Suècia actual en clau negra

“La confusió regna al país davant l’arribada massiva d’immigrants i l’auge de l’extrema dreta”

Ramon Miravitllas, a casa seva.
Ramon Miravitllas, a casa seva.

A Odengatan, un tranquil carrer de Skara (Suècia), no hi passa mai res que s’allunyi fora del que és quotidià. Fins que un dia apareix assassinat feroçment un prestigiós politòleg que ha treballat en temes de terrorisme àrab. No és l’únic crim: una veïna d’ascendència jueva, un general retirat demòcrata de tota la vida i un filòsof d’esquerres són els següents. Una tunisiana que treballava de mainadera per a una família d’Odengatan també mor violentament en una altra part de la ciutat. Les armes i els mètodes varien. L’acarnissament i la crueltat són comuns.

La tranquil·litat s’esfuma i la por s’imposa a Odengatan. Els veïns es divideixen en dos grups, els ultraconservadors convençuts que és obra de radicals àrabs i els progressistes que demanen que no es confongui l’assassí amb un refugiat. La policia està desconcertada i al carrer circulen tota mena de rumors.

Aquest és l’esquema bàsic de Sangre blanca, la nova novel·la de Ramon Miravitllas (Ripoll, 1949). El periodista i escriptor, de llarga trajectòria, se serveix en aquesta història negra i social d’una estructura coral per narrar el que està passant a Suècia. “La confusió regna al país davant l’arribada massiva d’immigrants i l’auge de l’extrema dreta. Estan desorientats i manipulats pel populisme i el neofeixisme rampant. Hi ha por i desconeixement”.

“Suècia segueix sent un Estat del benestar, que paga l’ortodòncia fins als 23 anys o que inclou el tractament de l’alopècia amb postís inclòs, si cal, i el treball de la socialdemocràcia no es destrueix fàcilment. És també un país de màxim acolliment. La tardor del 2014 hi va haver una entrada massiva de refugiats, fins a 12.000 per setmana, la majoria bona gent, però també van arribar senyors de la guerra i delinqüents. Aquestes minories trenquen l’idil·li dels suecs amb els refugiats. S’ha passat del cor obert a les portes tancades”, explica Miravitllas.

L’escriptor posa com a exemple que a Gothia Occidental, a la Suècia interior, on està ambientada la novel·la, en un bosc, han col·locat 1.000 refugiats (sirians, afganesos i iraquians) en un antic spa. “Hi han arribat després de passar penes i treballs i els habitants de la zona ho saben. Però han sorgit alguns problemes. Un dia que els tocava pizza per dinar, es van equivocar a la cuina i en van repartir 200 menys. No hi va haver un motí, però es va arribar gairebé a la violència física. Alguns refugiats entren als jardins dels suecs i els agafen les bicicletes o la fruita dels arbres. Els suecs diuen que d’acord, però que ho demanin. Què està passant? Molts veïns han posat la casa en venda. Passes per allà i només veus rètols d’es ven”. I afegeix: “Aquest tipus de coses inquieten i significa que alguna cosa no s'ha fet bé, que no els integren. Falta un coixí perquè puguin conviure hàbits tan diferents”.

Els habitants d’Odengatan d’un bàndol i l’altre es reuneixen després d’un dels assassinats. Hi ha un enrenou immens. Són pàgines reveladores, d’un humor corrosiu que Miravitllas defineix com a “desesperat”. L’escriptor fa un retrat agut dels suecs a través dels seus personatges. “És una novel·la coral i hiperrealista, l’he concebut com un rusc que d’alguna manera s’inspira en la Rue del Percebe, de Francisco Ibáñez. Hi ha molts personatges, que, en general, són extrapolacions de gent que he conegut a Suècia”.

La família Matson s’ha tret la segona essa del cognom, “perquè estan molt americanitzats”. “És una cosa que s’observa a Suècia cada vegada més”. Vera Matson representa la “religiositat d'aquest país”. Martina Ljungkvist i Ulrika Johansson, la ultradreta pura, són molt cridaneres i amants de fer safareig. Markus Hörmander, diputat del partit xenòfob Demòcrates Suecs resident a Odengatan, acostuma a fer declaracions que connecten amb massa gent: “Cal frenar els refugiats igual que els immigrats. No podem ser els sants pares de la caritat d’Europa: amb els nostres subsidis els donem residència, 1.500 corones, tres àpats al dia, una llengua, una feina i una família. A canvi de què? Que mosseguin la mà que els dóna de menjar”.

Els progressistes, en canvi, encara que són magnífics, com Klara Berg, Britt-Marie i Lars Evald, Anders Hillstrandt o el general retirat Ljungkvist (germà de la Martina), tenen poc a dir. “Com passa amb l’esquerra, no tenen força discursiva davant d’una realitat d’enorme complexitat. L’esquerra se sent molt incòmoda i no pot competir amb el populisme. Treu una mica el cap quan hi ha eleccions, però res més”.

Sangre blanca reflecteix un clima d’enorme tensió, amb grups de joves d’ultradreta que llancen còctels molotov contra els albergs de refugiats. “S'està arribant a la típica lluita de pobres contra pobres i molts temen que els treguin la seva part del pastís. S’han comès errors, com col·locar 1.000 paios en un bosc en una zona rural, i s’han creat problemes de convivència. Però no és un fracàs irreversible, falta lubrificant entre les diferents cultures”.

Com és que un escriptor català s’ha embarcat en una novel·la “sueca”? Per Ramon Miravitllas és molt senzill. “Des de sempre vaig discriminar positivament Suècia, no tant pel mite de les sueques com per la socialdemocràcia. Per a la meva generació, Olof Palme és un mite” –per cert, Miravitllas és autor de ¿Pero quién mató a Olof Palme?, amb pròleg de Felipe González–. Els seus vincles amb Suècia han augmentat amb el temps. “La meva filla es va casar amb un suec, tots dos són professionals de la llengua sueca. La meva filla ha traduït al català alguns llibres de Wallander [Henning Mankell]. Van comprar una caseta i així van començar els meus estius suecs i tinc amics suecs de la meva professió i, a més, m’he matriculat en una escola de suec”.

Miravitllas ha tocat totes les tecles i gèneres del periodisme: premsa, televisió i ràdio. Fa classes a la Universitat de Vic. Ha escrit 12 llibres i és coautor de tres més. Jordi Pujol, el divino impaciente, En el nombre del paddel, Los nuevos déspotas del periodismo político o Els homes i les dones que tenien por del micro són alguns dels seus títols.

També és autor de dos llibres de relats (Telecuentos i Mapa mut) i d’El enigma de Brasov, una divertida primera novel·la. Amb Sangre blanca, s’ha convençut que el que més li agrada ara és escriure faules, encara que siguin hiperrealistes.