Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tolerar l’ocupació

L’actitud d'alguns jutges davant l'ocupació permet que proliferin casos d'usurpació amb l'únic propòsit de forçar el propietari a pagar una indemnització

La realitat, de vegades, supera la ficció. Als okupes tradicionals que, per necessitat, s'instal·laven en habitatges aliens, els han sorgit uns competidors que han convertit l'ocupació en un autèntic negoci a costa dels propietaris dels habitatges, aprofitant la falta de resposta policial, la lentitud de la justícia i un activisme judicial que volent protegir els ocupants per necessitat, acaba protegint qui ocupa per obtenir una compensació. Examinem el fenomen, tal com s'ha descrit als mitjans de comunicació.

Els ocupants canvien el pany de l'habitatge aprofitant l'absència dels propietaris. Llevat que els enxampi in fraganti, la policia diu que no pot actuar contra els usurpadors fins que no es demostri que en són. Això s'ha de dirimir als jutjats, per la qual cosa aconsellen als propietaris que negociïn amb els delinqüents, que, amb el cobrament previ d'una quantitat substanciosa, es retiren de l'immoble i així successivament. Els propietaris accedeixen a negociar perquè els jutges, davant aquesta situació, no actuen directament per posar fi a l'ocupació de manera ràpida i contundent, la qual cosa permet una situació de fet obtinguda mitjançant la comissió d'un delicte, concretament, el d'usurpació, previst a l'article 245 del Codi Penal.

Aquest article castiga qui ocupi, sense autorització deguda, un habitatge aliè que no estigui habitat o s’hi mantingui contra la voluntat del seu titular. Aquest redactat va ser introduït a la reforma del 1995 amb l'oposició de certs sectors polítics i socials que advocaven per no penalitzar conductes que podien ser solucionades per altres vies menys repressives com la civil o l'administrativa. La pretensió del legislador, contestada també per part de la doctrina, va ser la defensa del dret de propietat reflectida a l'article 33 de la Constitució.

El problema és que l'actitud contrària a l'aplicació d'aquesta normativa ha arribat a tribunals determinats acompanyada del denominat activisme judicial, segons el qual el paper del jutge no ha de limitar-se a la interpretació del Dret, amb tota la flexibilitat i humanitat necessàries, sinó que abasta la salvaguarda de la moral i l'ètica per aconseguir un canvi legal, polític o social. Aquest protagonisme dels jutges no està permès per l’ordenament jurídic vigent i així ha de ser, almenys, mentre no canviï l'actual sistema judicial.

Però, aliena a aquesta controvèrsia jurídica, el que interessa la ciutadania és si el seu dret com a propietari d'un habitatge que no utilitza com a residència habitual i ha estat ocupat sense violència o intimidació, està o no protegit per l'article 245.2. Per dilucidar-ho, l'exemple de les segones residències ve com l’anell al dit i la resposta ofereix certa complexitat.

L'aplicació d’aquest article exigeix que concorrin aquests requisits: 1)L’ocupació ha de ser sense violència o intimidació, d'un habitatge que no estigui habitat per cap persona i realitzada amb certa vocació de permanència. Si hi intervé violència o intimidació seria aplicable l'article 245.1 del Codi Penal i en el cas de ser habitatge habitual seria aplicable la figura de la violació de domicili. 2) La pertorbació possessòria ha de merèixer la qualificació d'ocupació. 3)L’autor de l'ocupació ha de mancar de títol jurídic que legitimi la seva possessió. 4) Ha de constar la voluntat contrària del titular de l'immoble a tolerar l'ocupació i, 5) L’autor ha de ser coneixedor que es tracta d'un habitatge aliè i de la falta de consentiment del titular.

Per contra no són constitutius d'aquest delicte les ocupacions transitòries o ocasionals, com les meres entrades per dormir, la d'edificis abandonats i en estat de ruïna o quan intervingui qualsevol tipus de relació contractual o de precari entre l'ocupant i el titular.

Si es produeixen els requisits esmentats, la policia i els jutges han de procedir conforme als principis de legalitat i de seguretat jurídica. La necessitat econòmica dels ocupants no pot ser solucionada mitjançant una resposta relaxada dels qui són els encarregats de protegir els drets dels ciutadans. Una cosa diferent és que les persones necessitades gaudeixin de les ajudes socials oportunes per fer front a la seva situació. Permetre les ocupacions suposa carregar els efectes d'un sistema econòmic sobre les exclusives esquenes d'unes persones, els propietaris del bé ocupat, amb freqüència no sobrades de mitjans. Els mals socials ha de ser resolts per l’Estat i la societat. En altres paraules, que cadascú carregui el mort.

Ángel García Fontanet és magistrat jubilat.