Selecciona Edició
Connecta’t

Provocacions necessàries

No n'hi ha prou amb democratitzar els espais públics sinó que a més cal laïcitzar-los

Estàtua de Franco al Born.
Estàtua de Franco al Born.

“Es va fer al Born per l’oportunitat mediàtica. En realitat, és una invitació a reflexionar sobre l'espai públic”. Aquestes paraules són de fa dos anys i així s'explicaven en aquest diari els artistes que van col·locar el condó de 17,14 m sobre la bandera descomunal que presideix l'entrada del Born. Amb prou feines va durar dos minuts aquella acció artística d’Álex Giménez i Jorge Rodríguez-Gerardo, ja que immediatament Quim Torra, el director del Born Centre Cultural, va ordenar retirar-la. L'art sempre va per davant de la cultura. Es tractava d'una acció inscrita en el projecte Nonument, del Macba. Llavors manava CiU a l'ajuntament i l'alcalde Xavier Trias demanava aquells mateixos dies de setembre que es participés cívicament a la manifestació de la Diada, que tindria forma de V gegant de dos colors. Una altra acció artística, en aquest cas protegida per les autoritats, és a dir, el poder.

El fulminant gest de censura per part de Torra va manifestar que el poder havia sacralitzat aquest espai públic, i que així s'ensenyoria d'un lloc que pertanyia a tothom (però això és normal, el poder s'apodera), aquesta vegada en nom de la memòria. Existeix la memòria col·lectiva? Per descomptat, és la de totes les persones. Però la memòria del poder mai és tota la memòria de la gent. Per sacralitzar el sòl del Born s'havia pres com a pretext unes ruïnes datades cap al 1714. Al costat, havien descobert enterrada la Barcelona musulmana durant la construcció de l’aparcament de davant; no obstant això aquestes ruïnes no van acabar formant part de la nostra memòria oficial. Són nostres però no respectables, igual que els preservatius.

Aquests dies, els incidents amb l'estàtua decapitada de Franco i el monument a la Victòria franquista, arran de l'exposició sobre “Impunitat i espai urbà” organitzada per l'ajuntament d’Ada Colau, han apuntat que no n'hi ha prou amb democratitzar els espais públics sinó que a més cal laïcitzar-los. La memòria sagrada és religió, la memòria laica és civilització en el sentit civil profund. I precisament l'art, voluntàriament i també involuntàriament, té la capacitat de profanar allò sagrat, de convertir-lo en normal. Ho ha fet sempre. Li va passar a Flaubert quan va publicar Madame Bovary, i a Verdi quan va estrenar La traviata, per posar dos exemples que ara formen part de la gran cultura burgesa. Li passa a Franco, genet sense cap, quan converteix el sacrosant Born en el nostre Sleepy Hollow. L'estàtua de Franco escapçat i lliscant sobre rails és a l'estàtua de Franco el que l'urinari de Duchamp és a un urinari.

L'expresident i exconvergent Artur Mas ha qualificat l'emplaçament d'aquests monuments a la porta de l'exposició de “provocació innecessària”, que és la traducció al llenguatge reglamentari de l’“ara no toca”. Aquesta vegada, el censurat ha estat l'Ajuntament, el poder, que ha acabat claudicant davant els sacerdots. Les escultures ofenien els guardians d’allò sagrat. Fins a tal punt que, en nom de la seva exclusiva sensibilitat, van agredir i van insultar dient-los “feixistes” i “fills de puta” uns antics lluitadors que visitaven l'exposició, molts dels quals havien pagat amb la tortura, la presó i l'exili el seu antifranquisme. Una pancarta de les joventuts de Convergència exhibida als aldarulls deia: “Franco, ni al Born ni enlloc”. Hi ha un lloc en el qual Franco ha estat sempre i mai hi miren: el seu propi arbre genealògic. Fins i tot un dels seus pintorescs alcaldes franquistes va arribar a conseller de Governació durant el pujolisme madur de finals dels anys vuitanta. I l'interior de l'exposició va d'això en part. Mostra la representativa història de com dos artistes, Josep Viladomat i Frederic Marès (els dels monuments censurats), van estar al costat de la República, com després es van posar al servei del franquisme (el segon amb més alegria que el primer) i com la democràcia va fer els ulls grossos amb les seves obres, i així van perdurar fins fa poc i es va evitar tota “provocació innecessària”.