Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Catalunya bé val el diàleg

Reflexió sobre les possibilitats que tenim els espanyols de racionalitzar el nostre debat públic sobre Catalunya amb l’objectiu de redreçar la nostra convivència

Llegeixo el que diu el diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà sobre la solidaritat: “Puc ser tan solidari amb un extremeny com amb una persona de Còrsega. És més, Còrsega és més a prop”. Immediatament començo a escriure un article per rebatre la idea subjacent a les paraules del loquaç diputat, però el comentari de l’enèsim estirabot de Tardà s’esgota aviat i acabo derivant cap a una reflexió general sobre les possibilitats que tenim els espanyols de racionalitzar el nostre debat públic sobre Catalunya amb l’objectiu de redreçar la nostra convivència.

En primer lloc, cal dir que Tardà parteix de la base que els impostos els paga un ens abstracte virtuós i esplèndid, Catalunya, a un altre ens abstracte, en aquest cas abjecte i espoliador, que és Espanya. No admet que, per ser equànime, el seu plantejament hauria de ser aplicable també a altres àmbits de solidaritat, com ara la relació entre Barcelona i la resta de Catalunya, i dóna per fet que tothom a Catalunya ha d’acceptar el seu marc mental, que estrangeritza d’entrada la resta dels espanyols i que a la pràctica pot acabar foragitant de la catalanitat molts catalans, probablement la majoria, que se senten especialment concernits per l’esdevenidor de la resta d’Espanya.

Per molt que els partits independentistes s’entestin a dir el contrari per motius electorals, adduint els casos dels diputats Eduardo Reyes (Junts pel Sí) o Gabriel Rufián (ERC), per exemple, resulta d’una incoherència abismal la pretensió que és possible sentir-se espanyol i alhora ser independentista. Ser i sentir-se espanyol és alguna cosa més que dir-ho. És considerar la resta dels espanyols com a conciutadans i, per tant, no desentendre’s del seu avenir; ser partidari de continuar compartint un espai de convivència i de solidaritat, un espai de beneficis i sacrificis mutus, i sentir-se coresponsable del futur d’Espanya. És a dir, tot el contrari del que diu Tardà sobre la solidaritat amb els extremenys, o del que diu Puigdemont quan compara la possibilitat que la resta dels espanyols participessin en un hipotètic referèndum sobre la secessió de Catalunya, o sigui sobre la integritat territorial d’Espanya, amb la possibilitat que el conjunt dels europeus haguessin pogut votar sobre el Brexit.

Quan Tardà diu que ell pot ser tan solidari amb un extremeny com amb un cors, queda clar que no creu que estigui parlant només d’ell mateix, sinó que pretén estar parlant en nom de Catalunya. Oblidant que els impostos els paguen els ciutadans i no els territoris, Tardà vol dir que Catalunya té dret a escollir lliurement si prefereix ser solidària amb Extremadura o amb Còrsega. És exactament el mateix raonament que em feia fa uns dies, a Els matins de TV3, Josep-Lluís Carod Rovira quan em va dir que “autodeterminació vol dir que sóc jo qui determino el meu futur, i no que em determinis tu”. Catalunya, és clar, és ell, perquè és independentista. Jo, en canvi, conscient o no, sóc Espanya, pel sol fet de no ser independentista. Resulta estrafolari i intel·lectualment decebedor, però són les conseqüències de la personificació de la nació que caracteritza el nacionalisme, personificació d’un constructe ideològic que implica necessàriament la deshumanització de les persones físiques, dels ciutadans de Catalunya. Vull pensar que els independentistes no són conscients de fins a quin punt el seu obstinat exclusivisme afebleix Catalunya, en la mesura que poden acabar generant entre els mateixos catalans desafecció envers Catalunya. O és que es pensaven que això de la desafecció només podia ser cap a Espanya? No s’adonen que estan esquerdant Catalunya?

Aquesta interpretació empobridora que nega la diversitat de Catalunya resulta, però, molt rendible per als objectius dels partits separatistes perquè permet l’explicació pública de fenòmens intricats i la resolució en un pim-pam de problemes complexos. És clar, és molt més senzill i efectista propalar, per exemple, que “Espanya ens roba”, que “ens espolia” o que “ens escanya”, que no pas centrar el debat en una matèria tan anodina des del punt de vista electoral com la revisió del sistema de finançament de les comunitats autònomes.

Per cert, no cal ser independentista per adonar-se que aquest sistema és d’una complexitat que emboira el cap i presenta disfuncions i iniquitats notòries, com ara el sistema de càlcul de la quota basca i l’aportació navarresa, que sens dubte donen pàbul a les aspiracions rupturistes. Si de veritat s’aspira a preservar la unitat d’Espanya, algun dia s’hauran de seure a parlar de tot plegat els responsables econòmics de l’Administració central i de totes les comunitats autònomes, incloses el País Basc i Navarra, perquè el que no sembla raonable en un Estat que vetlla per la igualtat entre els seus ciutadans és que els habitants de les comunitats forals, que no són comunitats precisament pobres, rebin gairebé el doble de finançament per càpita que els d’Andalusia, Catalunya o Madrid. Davant d’aquest fet, i sense oblidar que el sistema de finançament és només una variable explicativa de la prosperitat d’un territori, em sembla senzillament humà que hi hagi ciutadans de Catalunya que posin el crit al cel. Però, per reeixir, el debat hauria de ser molt més serè i no tan maximalista, amb el benentès que un no decideix trencar un país i convertir en estrangers milions de conciutadans només perquè no estigui d’acord amb el sistema de finançament autonòmic o perquè a Madrid governi un determinat partit polític. Això sembla incompatible amb sentir-se espanyol.

Entenc que no serà fàcil reconduir els líders independentistes catalans, entregats a la unilateralitat a tota costa, cap al camp del diàleg multilateral sobre possibles reformes legals, institucionals i, per què no, fins i tot constitucionals que facin possible la renovació del nostre pacte de convivència. L’aggiornamento a Espanya encara és possible. Però val la pena que el nou Govern d’Espanya tingui molt presents les paraules d’Edmund Burke, que, en las seves Reflexions sobre la Revolució a França, deia: “Un Estat que no tingui possibilitats de canvi és un Estat sense mecanismes de conservació”.

És imprescindible que el Govern central demostri que és conscient que el que passa a Catalunya no és un assumpte privatiu dels catalans, sinó que és probablement el principal problema que tenim plantejat el conjunt dels espanyols, i que si resultés que no som capaços de trobar entre tots possibilitats raonables de canvi per eixamplar les bases de legitimitat del nostre marc de convivència, potser caldria assumir que el nostre projecte suggestiu de vida en comú tampoc no té mecanismes de conservació a llarg termini. Deia Ortega que les idees es tenen mentre que en les conviccions s’hi està. Doncs bé, és evident que a Catalunya hi ha molta gent que té idees independentistes, però fa tot l’efecte que encara són relativament pocs els que tenen conviccions independentistes, és a dir, els que, com Tardà, Puigdemont o Junqueras, tant se’ls en dóna el que passi a la resta d’Espanya. Només cal donar al debat sobre Catalunya la importància que té per a tot Espanya per començar a reconstruir els ponts trencats entre els catalans i entre aquests i la resta dels espanyols.